La Pagés asimètrica

Fa 25 anys que María Pagés manté com­pa­nyia pròpia i, ara que fa pocs mesos han estre­nat Yo, Car­men a Valla­do­lid i amb gira pre­vista al Japó, ha sen­tit la neces­si­tat vital de que­dar-se sola. Ella mateixa ha cons­truït un espai de 7x7 metres en els quals hi ha traçats uns ele­ments geomètrics que ella res­se­gueix amb la core­o­gra­fia. Però el seu objec­tiu és trans­for­mar-ho, con­ver­tint-lo en asimètric, “que és el que ens fa arri­bar a la veri­tat”. Avui estrena al Muni­ci­pal de Girona (21h), tan­cant pràcti­ca­ment el fes­ti­val Tem­po­rada Alta.

Mikhaïl Barys­nik­hov li va reco­ma­nar que ballés per a ella mateixa, ins­tin­ti­va­ment, i en va sor­gir Autor­re­trato. Admet la bai­la­ora sevi­llana que va incloure la resta de la com­pa­nyia a la core­o­gra­fia com un signe de res­pon­sa­bi­li­tat i que això no li va per­me­tre apro­fun­dir prou. Aquest cop, no. El seu solo és autèntic. Juga amb sis músics, còmpli­ces en el fla­menc i, sobre­tot, en la recerca.

Óyeme los ojos és un vers de sor Juana Inés de la Cruz, de qui, per cert, no s'ha inclòs cap altre vers en l'espec­ta­cle. Pagés, acla­reix, és laica. La seva recerca no és cap a un Déu, però coin­ci­deix (en els camins poètics soli­ta­ris) amb els místics cap a una recerca del seu jo més inte­rior. També balla Fray Luís de León, així com Ibn, Ben Shal, El Arbi El Harti (el seu marit) i el seu Anto­nio Mac­hado. No el pot, ni el vol obviar perquè hi com­brega des de les arrels. El balla amb una soleá. La recerca amb els músics ha fet que, triat el vers, es desen­vo­lupi un ball i, més tard, arribi la músic.a A vega­des, el ritme delata un pal o un altre. A vega­des, no n'hi ha. És el cas de Pala­bras para Julia, de José Agustín Goy­ti­solo. La bai­la­ora hi veu coin­cidències entre els Goy­ti­solo i els Mac­hado i sovint s'hi sent atreta. Com que Pala­bras (que ha fet popu­lar Paco Ibáñez amb un tema icònic a la gui­tarra) “no té pal”, l'artista ha deci­dit que, per pri­mera vegada, reci­tarà el vers men­tre balla. Ho fa sense cap altra música que la paraula.

Pagés recorre sovint al món poètic. Hi troba molts paral·lelis­mes amb el fla­menc, perquè són d'una “gran riquesa emo­ci­o­nal i és popu­lar, tenen algun aire d'anònim perquè l'han can­tat mol­tes goles”. De fet, Pagés ja va ballar el poema Ergo Uma rosa reci­tat per José Sara­mago a Autor­re­trato: “Tota la poe­sia té una veu, però no surt del cer­vell; una paraula es pot expres­sar de mil for­mes”, diu. En la recerca, han acor­dat que Fray Luís de León té una mètrica que res­pon als fan­dan­gos. Però si el ritme no res­pon a cap com­bi­nació de pals, han deci­dit il·lus­trar-ho amb sons, a cops sin­cers d'intuïció. Pagés con­fia fer tem­po­rada amb Yo, Car­men en pocs mesos a Bar­ce­lona.