L'infern (no sempre) són els altres

Un inventari retrospectiu

Clos en un refugi vora la mar, en l'únic lloc que pot sentir-se una mica segur i provar de fer un inventari retrospectiu de la seva existència, anirà adreçant tot un seguit de cartes amargues i plenes de ressentiments –“empestat d'aquest verí que t'escupo”– a algunes de les persones que han ocupat un lloc de privilegi en la seva existència: la seva dona, un professor que li havia ofert anys abans fer unes classes a la seva universitat i a amics d'antany.

A poc a poc, amb un estil que té molt de musical, d'harmònic, de ritornello, de notes o acords que es van repetint i ampliant, agafant volada, que reconeixerem de seguida si estem una mica atents, anirà desvelant-nos les raons i, sobretot, les desraons que l'han dut on és, a convertir-se en un home més abandonat –“reclòs en aquesta platja immensa i escandalosament buida”– que solitari que, incapaç de reconèixer i acceptar els seus errors –“no t'escapis del que al capdavall ens fa humans: l'ètica i la responsabilitat”–, prefereix culpar els altres de l'infern en què s'ha transformat la seva vida: “M'erigeixo en aquell que no accepta la culpa ni vol callar.”

I per això sent la necessitat d'escriure tot un seguit de cartes, per bussejar en la mar tèrbola del seu passat, d'aquell temps que ara veu com idíl·lic, quan estava convençut que tot anava com havia d'anar, quan la família, i sobretot els seus fills, eren el bastió no tan sols de la seva personalitat, sinó de la seva fermesa, del lloc que ocupava –o, més aviat, creia ocupar– al món, aquell temps enyorat “[d']abans que es desencadenés el mal”.

Missives que en algun cas, com el de la seva dona, no sap ben bé on enviar-les, que no té cap certesa que ningú rebrà, que no obtenen mai resposta –“l'infern d'escriure cartes que ningú no em respon”–, però que, en realitat, en tingui o no consciència, no s'adrecen tant als seus teòrics destinataris, sinó a ell mateix; amb elles, més que comunicar o procurar explicar el que sent als altres, el que du a terme és una mena de “confessió laica” que li serveix per anar-se entenent progressivament millor, per anar prenent consciència que el mal no acostuma a provenir de l'exterior ni és aliè als nostres actes i les nostres decisions: “Tots tendim a creure que ens mereixem el que tenim i que el mal ens arriba injustament.”

Influències dels clàssics

En aquest sentit és ben patent la influència del Faust, de Goethe, dels Germans Karamàzov, de Dostoievski –“Si Déu no existeix, tot està permès”–, però també del Doctor Faustus, de Thomas Mann, per la qual cosa no ens estranyaria que fos el personatge de l'autor català i no pas uns dels de l'alemany qui comentés: “La llibertat és una cosa molt gran, la creació prèvia de la creació i allò que impedí a Déu d'immunitzar-nos sobre el pecat.”

En definitiva, ens trobem amb una obra d'una gran ambició intel·lectual i filosòfica, pulcrament ben escrita i mil·limètricament estructurada, que ens planteja algun dels grans temes cabdals de tots els temps –la culpa, la llibertat, la responsabilitat individual davant del mal–, que ens ofereix una perspectiva nova del diable (que no desvelaré) i que ens obre la ment, a fi que, una vegada definides les preguntes, cadascú de nosaltres provi de trobar les seves, sempre fal·libles, respostes.