Literatura amb majúscules

Llesques de vida (tranches de vie, en l'habitual denominació francesa) amb una fonda impregnació simbòlica: la definició crec que es pot aplicar, amb plena justícia, a l'obra narrativa d'Alice Munro –un premi Nobel de literatura incontrovertible, a parer meu, a diferència d'alguns altres dels últims deu anys–. Cal agrair a l'editora Maria Bohigas que, molt abans que aquesta autora rebés la màxima distinció mundial en el camp de les lletres, s'hi fixés i es proposés d'anar-la editant a poc a poc (en bones traduccions de Dolors Udina). Aquest d'ara és el primer llibre de relats de la canadenca. I hi ha, certament, la mateixa veu i la mateixa manera de construir el relat que admirem en les obres posteriors. La mateixa mirada aguda, penetrant i severa.

“Els sostres de les habitacions eren molt alts, a sota hi havia molt d'espai buit i ombrívol i ajaguda al meu bressol i massa acalorada per dormir jo alçava els ulls i podia veure aquella buidor, els racons tenebrosos, i sentir, sense saber què era, com devia sentir-la tothom en aquella casa, la realitat continguda de la mort, com un bloc de gel màgic sota la calor embafosa.” És només un fragment. Però un fragment molt característic de la densitat de la prosa de Munro: en tan poc espai, quantes coses s'han dit, i quantes més que només s'han deixat entreveure amb les paraules! Com aquest altre: “Vaig veure una vella, segurament l'àvia, dreta al llindar. No era prima com la mare i ella, sinó fofa i informe com un flam rebentat, amb taques marró clar molt atapeïdes a la cara i als braços, i pèls eriçats al voltant de la boca. Part de l'olor de la casa semblava que venia d'ella.” Munro té una gran habilitat per construir mons en les seves obres (i mons privats dins el món: l'olor d'una dona que impregna la casa on viu). Mons en què la soledat sembla que determini els personatges, en què la diferència entre ells resulta gairebé sempre dolorosa. Una terra dura, un país ingrat, en què, a pesar d'això, floreix la vida (“En aquella terra esquerdada només hi creixien flors resistents com ara les caputxines vermelles o alguna mata de lilàs amb les fulles marró enroscades”). A voltes, la punyida d'una força de la naturalesa sembla el correlat de la força interior d'uns personatges que estan disposats a esbotzar la porta de la presó que els oprimeix: “El carrer rep l'ombra d'uns aurons amb arrels que han esquerdat i rebentat la vorera i s'estenen com cocodrils dintre de patis deserts.”

Una dona a qui volen fer fora del seu lloc; un home que atemoreix els altres, armat d'una destral; una altra dona que busca una cambra pròpia... De les històries de Munro en recordem, més que no pas l'argument, tot de detalls que, al meu entendre, tenen molt a veure amb la literatura amb majúscules: la intel·ligència d'una observació, la solidesa de l'estil, la potència de l'evocació, la consistència d'una determinada imatge del món. Una imatge, certament, desesperançada, d'una crua lucidesa.