Faula sobre la guerra i la humanitat

La Segona Guerra Mundial manté la capacitat d'atracció a ulls dels narradors que hi busquen la plataforma com fer anar les històries que s'engiponen. En el cas d'Els últims dies dels nostres pares, el seu autor tria com a pretext l'activitat d'un servei secret de sabotatge orquestrat pels britànics a l'hora de presentar als lectors una faula sobre la humanitat –amb minúscula– en uns temps, els de guerra, que tant el tòpic com la realitat descriuen com a difícils.

La història que explica Joël Dicker –que no té absolutament res a veure amb la descripció que se'n fa en una contracoberta que sembla voler vendre una novel·la historicobèl·lica i que li fa un mal favor en exagerar aspectes com ara el procés de documentació de l'autor– transcorre, malgrat els escenaris i els personatges, en un clima d'innocència permanent en què fins i tot els moments més aspres apareixen banyats en un xarop de candidesa que obliga a filar prim a l'hora de fer-ne la valoració. Descartada, doncs, la novel·la realista –i la bèl·lica i la històrica–, queda en mans dels lectors una reflexió lleugerament irregular però benintencionada sobre uns valors morals preestablerts que es posen sota judici quan la topada amb la realitat obliga els seus usuaris a reformular-los, a deixar-los de banda o a situar-los en l'àmbit de les utopies. En aquest sentit, l'autor, que no es complica la vida gens ni mica en els passatges en què la manca d'informació podria deixar en carn viva la presumpció de veracitat que hauria de cohesionar qualsevol relat, treballa amb els personatges com un ninotaire amb un pla concebut.

Les seves criatures apareixen com a relativament planes i arquetípiques per respondre a les necessitats d'una narració que no opta pels girs sorprenents i que sí que es llança al joc de les vides encreuades en relacionar escenaris i personatges en funció d'una història inventada que, paradoxalment, els pren la vida pròpia que sí que podrien haver assolit si haguessin estat sotmesos a un altre tractament. Hi ha unes certes excepcions, a aquesta manera de fer, i alguns –pocs– dels caràcters creats, alguns dels secundaris superen les seves circumstàncies i assoleixen, ells sí, la humanitat que a d'altres els és negada i sobre la qual evoluciona la novel·la. El que en Els últims dies dels nostres pares és un cert demèrit també és una petita promesa del potencial de l'autor. Tot amb tot, cal reconèixer a Els últims dies dels nostres pares uns certs valors que tenen més a veure amb el contingut que no pas amb el continent.

La reflexió sobre què defineix una persona hi és i té la marca de l'honestedat que prové de l'absència de judici previ sobre la bondat i la maldat: sempre cal valorar en positiu l'intent de Dicker de fer una novel·la amb substància amb una voluntat inequívoca que permet excusar les fins i tot comprensibles mancances que provenen de la joventut –una condició inevitable que només el pas del temps altera.