L'MD'A reivindica Modest Urgell, el pintor de la solitud

Diuen que Joan Miró, quan anava a Barcelona, solia allotjar-se a l'Hotel Majestic del passeig de Gràcia i que, havent dinat, a l'hora que la majoria dels hostes preferien retirar-se a descansar, ell s'acomodava en una butaca davant un paisatge de Modest Urgell que hi havia al vestíbul de l'hotel i s'hi quedava a soles, llargament, com si hi volgués entrar. En Urgell, que havia estat el seu mestre a la Llotja, Miró va reconèixer sempre la descoberta de l'horitzó, aquelles obertures tan insòlites, tan desolades i magnificents que a penes trencaven una barqueta, una ermita en ruïnes o el xiprer d'un cementiri. Els últims anys de la seva vida, quan ja no podia baixar a pintar al taller, Miró continuava obsessionat amb aquells horitzons “llargs i rectes”, que dibuixava de memòria en trossos de paper simplificats en un punt rodó flotant damunt una ratlla. No és estrany que la torbadora fascinació dels paisatges d'Urgell atragués també l'escriptor Jaume Cabré, que la incorpora com un dels símbols més poderosos de Jo confesso a través del quadre del monestir de Santa Maria de Gerri que, penjat al menjador del pis familiar d'Adrià Ardèvol, acaba obsessionant el personatge pel seu caient d'ombra.

Pintor desconcertant dins el tòpic de la lluminosa escola dels artistes mediterranis, Modest Urgell (Barcelona, 1839-1919) ha estat sempre una espècie de feliç raresa en la història de l'art català, amb la seva debilitat per la llunyania, la vida lunar, els paisatges en soledat i, sobretot, aquell rectilini, enigmàtic interregne entre la terra i el cel. La crítica de la seva època no va ser gaire amable amb aquella insistència, que trobaven monòtona i tètrica, però a Urgell l'importava tan poc, que es va acostumar a titular els seus quadres amb una provocació: “Lo de sempre.” No podia fer-hi res. D'aquella Catalunya seva que havia definit de “petita, rònega i desmantellada”, l'atreien sobretot la ruïna, l'hora foscant, la boira, la cosa rústega i desolada dels pobles remots i aïllats, les platges d'on acaba de marxar l'últim pescador.

El Museu d'Art de Girona (MD'A), dipositari d'algunes de les obres procedents de les exposicions de Belles Arts en què va participar Urgell entre 1876 i 1880, exposava feia anys en un espai preferent vuit obres de l'artista pertanyents a la seva col·lecció, però la recent catalogació digital del Fons d'Art de la Diputació de Girona ha permès rescatar altres peces guardades als magatzems i comptabilitzar fins a divuit obres seves, incloent-hi el dibuix satíric Un filòsof, procedent del Museu Diocesà. Aquest notable conjunt, en què hi predominen els paisatges inspirats en les estades que l'artista va fer a les terres de Girona almenys des de 1866, quan pinta una obra sobre Amer, i 1900, quan consta que va participar en una exposició regional a Olot, ha servit per reordenar l'espai dedicat a la seva obra en la nova exposició temporal de l'MD'A, que es va inaugurar ahir i es podrà visitar, a l'Àmbit 2 del museu, fins al març de 2015. És una bona estratègia per fer front a les restriccions pressupostàries amb relectures dels fons propis de resultat eficient i cost mínim. En absència de catàleg, es posa a disposició dels visitants un tríptic que reprodueix un text de l'historiador de l'art Francesc Fontbona –responsable d'una de les poques antològiques dedicades a l'artista, el 1992 a la Fundació La Caixa, junt amb la que el 1990 va reunir a la Fontana d'Or una trentena de peces de col·leccions particulars sota el comissariat de Milagros Torres–, que el 25 de març impartirà també una conferència a l'Espai dels Amics de l'MD'A.

L'exposició és una bona oportunitat per redescobrir la figura i l'obra d'aquest pintor i també dramaturg que va establir vincles estrets amb Girona, on va tenir taller en un quart pis del carrer de la Força abans d'adquirir notorietat pels seus paisatges. Alguns investigadors consideren que va ser aquí justament on va néixer l'Urgell que coneixem, que acabaria de formar-se a partir de 1870, quan va establir-se una llarga temporada a Olot, convidat per Joaquim Vayreda, fugint de la febre groga que assolava Barcelona. “Girona, vista per ell, era una joia”, assegurava el seu amic i també pintor Enric Galwey. L'apreciació la compartiria fins i tot el rei Alfons XII, que el 1881 va comprar-li un quadre de gran format de les muralles sota el setge napoleònic. Entre les obres exposades, destaquen un Paisatge amb figura d'una vaporosa atmosfera simbolista; una Marina excepcional, amb una barca solitària a la platja, convertida en una mena de pedra metafísica en la immensitat de l'horitzó, o una vista sota la boira de la muralla de la ciutat en què el campanar de la Catedral emergeix al fons com una silueta fantasmal.