El dia després

La Passió d'Olesa de Mont­ser­rat ha cedit l'esce­nari a la volun­tat d'expli­car una altra passió dolo­rosa per una Cata­lu­nya molt sen­si­ble al dret a deci­dir: Fang i setge és una mirada èpica i monu­men­tal al setge de Bar­ce­lona de fa 300 anys. Es va estre­nar la nit de dis­sabte. En l'ànim de la gent, es va per­ce­bre la volun­tat ini­cial (un clam silenciós d'In-Inde-Inde­pendència en un fosc d'escena i uns bra­vos quan Villar­roel recla­mava, en cas­tellà, la lli­ber­tat per Cata­lu­nya) i l'emoció final, amb la der­rota i el nai­xe­ment del com­promís més ten­dre enmig de la mor­tal­dat al Fos­sar de les More­res. (També Wadji Mouawad neces­si­tava a Cels, gene­rar un nai­xe­ment després de l'atemp­tat dels joves de tot el món als museus, per donar una sor­tida a l'espe­rança i, en certa manera, a la dig­ni­tat). El direc­tor del mun­tatge és Joan Font. Les ombres dels gegants i alguna màscara ho fan evi­dent. També el dolor per veure una bibli­o­teca cre­mada. Amb Come­di­ants ja va cla­mar el cel per l'incendi de la bibli­o­teca de Bag­dad a Les mil i una nits i com els ciu­ta­dans els van mirar de sal­var: “el gènere sem­pre es pot repo­sar, però els lli­bres...” es lamenta un devot comer­ci­ant de teles inter­pre­tat per un, sem­pre encer­tat, Oriol Genís.L'autor, Marc Rosich, cedeix la guerra als joves anònims (inter­pre­tats per Marc Pujol i Jordi Llor­de­lla); el dubte, al ter­ris­saire (Albert Gràcia); i la valen­tia a les noies (Neus Pàmies, Aina Sánchez i també Aina Quiñones).

Fins a un cen­te­nar de per­so­nes inter­pre­ten aquesta peça monu­men­tal amb una música que viatja de l'èpica (Arris­quem), a la rumba fes­tiva o a l'emo­tiva per il·lus­trar els sen­ti­ments dels per­so­nat­ges que defen­sen casa seva amb els seus com­panys d'armes i d'amors. Sal­va­dor Bro­tons des­plega una paleta vari­ada de par­ti­tu­res que sonen com un guant en un esce­nari d'uns 25 metres (!) de boca amb cons­tants movi­ments d'esce­nari que puja, baixa, gira, es des­plega i, fins i tot tras­llada un núvol i una pluja a la pla­tea. A l'obra, Casa­nova i Villar­roel cedei­xen pro­ta­go­nisme als ciu­ta­dans de Bar­ce­lona (inclo­sos els opor­tu­nis­tes polítics). Aquell 11 de setem­bre, després de la pluja, va caure un xàfec de pòlvora a Bar­ce­lona. Hores després, la ciu­tat renai­xia, cons­ci­ent que la lli­ber­tat és un bé propi. Cata­lu­nya cele­bra 300 anys d'aque­lla der­rota. Ara, el tea­tre de la Passió d'Olesa pretén fer de la funció de dis­sabte una tra­dició tant ferma com la de la Set­mana Santa: Després d'una mort, una resur­recció. Amén.