Final del viatge a la Terra Mitjana
Amb l'estrena avui de la tercera part d'‘El hòbbit', Peter Jackson diu adéu a l'univers de Tolkien
Un fulla porta a pintar un arbre, i l'arbre, a tot un paisatge. Aquesta idea de J.R.R. Tolkien, al voltant de la qual gira l'argument del seu conte ‘La fulla' d'en Niggle, la història d'un pintor perfeccionista, és també una referència metafòrica al conjunt de la seva obra sobre la Terra Mitjana, amb El hòbbit i El senyor dels anells com a obres més conegudes. Tot aquest món, poblat per hòbbits, elfs, homes, nans, orcs..., amb infinitat de regnes i històries, va començar amb una senzilla frase, escrita en un paper per Tolkien, avorrit mentre corregia exàmens: “En un forat a terra vivia un hòbbit.”
Si salvem les distàncies, i canviem un senzill despatx (era a finals dels 1920, anys abans que Tolkien fos catedràtic d'Oxford) pel desplegament humà i tecnològic de les grans superproduccions, Peter Jackson ha fet, si fa no fa, el mateix: construir des del petit detall tot un univers, les trilogies d'El senyor dels anells i El hòbbit, al llarg dels darrers quinze anys, que es tanquen definitivament amb l'estrena (avui a casa nostra) d'El hobbit: La batalla de los cinco ejércitos. Com va passar amb la segona part, no s'estrena en català.
Un capítol ampliat
Tot i que la novel·la, publicada per primer cop el 1937, no arriba a les 300 pàgines (La Magrana l'ha editat en català), Peter Jackson l'ha ampliat a tres pel·lícules, afegint subtrames i personatges nous o repescats d'El senyor dels anells, de manera que la tercera part es correspon majoritàriament a un únic capítol de la novel·la. Igual que Thorin, el rei dels nans, Hollywood sembla haver sucumbit al mal de l'or que denuncia el mateix film, i ha multiplicat per tres el negoci.
La pel·lícula arrenca amb l'atac del drac Smaug a la Ciutat del Llac, i continua amb l'arribada a la Muntanya Solitària dels homes i elfs, que reclamen la seva part del fabulós tresor acumulat pel drac. Però Thorin (Richard Armitage) està posseït per l'avarícia, i ni els nans ni el hòbbit Bilbo (Martin Freeman), ni Gàndalf (Ian McKellen) el poden convèncer per evitar la guerra.
Les escenes bèl·liques dominen les dues hores i 24 minuts de metratge. Són espectaculars i estan realitzades amb un virtuosisme tècnic que posa en evidència l'evolució dels efectes digitals en els 13 anys transcorreguts des que es va estrenar La germandat de l'anell (2001). Hi ha diverses referències a la futura epopeia d'El senyor dels anells (cinematogràficament, passada), en una història en què pren protagonisme, a més de Thorin i Bilbo, l'heroi dels homes, el Bard (Luke Evans), que fa pensar en Àragorn. En conjunt, la pel·lícula té un to obscur, crepuscular, que en la darrera escena es torna fins i tot nostàlgic: un final de viatge amb llàgrimes.
