Rusiñol torna al seu cau

Si Santiago Rusiñol pogués entrar dilluns que ve a El Cau Ferrat de Sitges, s'hi sentiria com a casa. Es retrobaria amb tots els seus objectes i obres d'art, uns 2.000, lluents com si els hagués acabat de comprar o de pintar. I tots ben posadets al mateix lloc, al mateix pany de paret o al mateix racó on ell els va anar col·locant a finals del segle XIX i principi del XX. Els seus Casas, els seus Zuloaga, els seus Picasso, els seus Anglada-Camarasa... Els seus estimats Greco! No hi notaria cap diferència. Hauria de mirar el calendari per adonar-se que som a l'any 2014. Amb els ulls clucs, el seu amagatall torna a fer una olor intensa de modernisme. El Cau Ferrat torna a ser el temple del modernisme català, aquell santuari de les arts on, del 1893 al 1902, tothom que era algú havia vist i viscut. Dilluns reobre les seves portes. Sense Rusiñol, tot i que el seu fantasma sembla que recorri les estances.

És clar que, si Rusiñol hagués entrat a El Cau fa quatre anys, les sensacions haurien estat unes altres radicalment diferents. Si hagués anat a la seva habitació i s'hagués estirat al llit, s'hauria endut un disgust de mort quan hagués vist tan demacrat un sostre que ell va enriquir amb colors vius. S'hauria hagut de fregar els ulls uns quants cops per creure's que les parets que va pintar de blau s'havien tornat negres. No hauria reconegut una bona colla d'objectes afegits sense gust ni criteri. I de seguida s'hauria adonat que la seva casa i tot el que contenia corrien perill. En algunes parets, la humitat ja s'havia enfilat un metre. Moltes peces estaven al límit. Les rajoles de ceràmica s'anaven fonent. Molts vitralls, trencats. I les fustes, totalment podrides. El Cau feia llàstima.

Però quatre anys després, i gràcies a una profunda reforma, tot s'ha salvat i llueix com mai. O com el primer dia. O com lluïa el 1933, dos anys després de la mort de Rusiñol, quan El Cau va obrir com a museu amb el geni museogràfic de Josep Maria Folch i Torres. Aquest ha estat el neguit de Vinyet Panyella, la directora, i el seu equip: “Canviar-ho tot per deixar-ho tot igual.” Canviar-ho tot perquè era urgent modernitzar El Cau Ferrat amb la mentalitat i les necessitats d'un museu del segle XXI. Per no tenir no tenia ni una instal·lació elèctrica en condicions. I deixar-ho tot igual perquè pocs espais tenen tan encant, l'encant d'una època, d'un edifici i d'unes col·leccions d'art antic i modern que abracen pintura, dibuix, forja, ceràmica, vidre, arqueologia, escultura i mobiliari. Un univers d'objectes i d'obres que narren la vida de l'escriptor, pintor i col·leccionista. Cada peça evoca o invoca un episodi del seu trajecte vital i artístic. Cada peça és un tros de Rusiñol.

El Cau Ferrat reapareix dilluns en l'escena artística catalana. I no ho fa sol. El Consorci del Patrimoni de Sitges, l'organisme que dirigeix i gestiona els museus sitgetans, ha tirat endavant un nou plantejament museístic que encaixa tres peces: El Cau Ferrat, el Museu de Maricel i Can Rocamora. Un complex de 3.000 m² amb dos museus –El Cau i el Maricel– connectats per un edifici –Can Rocamora– que el temps ha anat deixant orfe d'elements patrimonials.

L'únic que ha perviscut en la seva plenitud és la cuina amb rajoles del segle XVII, un disseny de Miquel Utrillo que ara, restaurada amb tanta cura, exercirà una nova funció en el recinte museístic: serà una zona de repòs dels visitants.

El nou accés al museu –o museus– és, doncs, per Can Rocamora. En la seva planta baixa hi ha la recepció i una petita botiga. El mateix visitant decidirà per on vol començar el circuit: ho pot fer per El Cau o pel Maricel. El Museu de Maricel agafa una nova embranzida amb el projecte museogràfic que ha gestat Panyella. Passa a ser un museu de referència del sistema museístic català. Si El Cau és un museu per redescobrir, el Maricel és per descobrir.

El canvi és total. Aquella cosa bigarrada, aquelles obres col·locades sense gràcia ni sentit, i sense cap cartel·la que les identifiqués, són història.

Els artífexs del projecte han fet una sacsejada dràstica a les dues col·leccions que alimenten el museu: la del doctor Jesús Pérez-Rosales i la de la Vila de Sitges. Han fet una purga sense concessions i han escollit “només” les obres de primera categoria. I el més important, les han inserit en una presentació espectacular que ressegueix la història de l'art des del segle X fins a la primera meitat del XX.

Si Rusiñol se sentiria avui com a casa a El Cau, Pérez-Rosales estaria encara més convençut que llegar a Sitges la seva impressionant col·lecció d'art va ser la millor decisió que va prendre. Pérez-Rosales és una figura a reivindicar en la història del col·leccionisme català. Pel bon ull que va tenir quan va comprar –“els seus fons medievals no tenen res a envejar als del MNAC o als del Museu Episcopal de Vic”, emfasitza Panyella”–, i per la seva obstinada persistència per aconseguir l'obra desitjada. Una dèria que va portar fins a l'extrem per aconseguir que tornessin a Sitges les pintures que Josep Maria Sert va crear per a la residència de l'industrial i col·leccionista nord-americà Charles Deering, l'home que tant estimava l'art de Casas i que es va emmirallar en Rusiñol. Li va intentar comprar El Cau, no se'n va sortir, però el va imitar a la seva manera al mateix Racó de la Calma. Deering va confiar els continguts de la seva col·lecció a Utrillo, que és qui va encarregar a Sert la decoració d'una de les sales de l'antic hospital de Sant Joan Baptista, l'edifici on el magnat es va instal·lar el 1911. Temps després, Deering marxaria de Sitges i s'enduria cap a Amèrica tota la seva col·lecció, incloses les pintures de Sert –una al·legoria de la Gran Guerra–, que es va acabar venent. Pérez-Rosales les va veure a l'hotel Waldorf de Nova York i en va pagar cinc milions de pessetes. I cap a Sitges.

Dos museus en un nou museu amb un munt d'històries per explicar. Dilluns –a la inauguració, hi serà el president, Artur Mas– s'acaba un llarg procés que ha tingut episodis dolorosos. Ha costat 9,7 milions d'euros, coberts per l'Estat, la Generalitat i la Diputació. I ha costat suor. El projecte inicial impulsat per l'anterior govern municipal abordava intervencions molt agressives en aquest conjunt d'edificis que doten Sitges de tant caràcter. El seny s'ha acabat imposant. Ara els al·licients són múltiples. I no es liquiden amb una única visita. L'entrada, el preu de la qual està encara per decidir, permetrà un segon accés durant un mes. Però d'entrada no caldrà pagar-ne cap fins després de les vacances de Nadal, ja que hi haurà jornades de portes obertes. La visita pot ser lliure o guiada. I a El Cau serà controlada: mai hi haurà més de 60 persones alhora.

Sitges s'ha situat en la primera línia del panorama museístic català. Com algú “de molt pes” va confessar a Panyella, “ara ja no cal anar a Barcelona”. Al Racó de la Calma hi és tot.