cultura

ELIANA TIBAU COMELADE

Escriptora i dietista

“Ensenyava biologia fent cuina catalana”

Vaig anar comarca per comarca dels Països Catalans cercant plats durant el franquisme
Batista i Roca
em va animar, a Montpeller, per escriure el primer llibre de receptes

L'Eli­ana, amb vui­tanta-sis anys ben fets, cuina d'una manera excep­ci­o­nal, però vol acla­rir d'entrada que ella no és cui­nera. La seva pro­fessió ha estat la d'escrip­tora i pro­fes­sora d'higi­ene de l'ali­men­tació en cen­tres d'ense­nya­ment tècnic de l'Estat francès, on els seus manu­als són lli­bres de text. Amiga i refe­rent de grans cui­ners cata­lans, com ara Carme Rus­ca­lleda, els ger­mans Roca i el des­a­pa­re­gut Santi San­ta­ma­ria, és també espe­ci­a­lista reco­ne­guda de la cuina medi­e­val i popu­lar dels Països Cata­lans. A Cata­lu­nya se li ha con­ce­dit la Creu de Sant Jordi i un premi espe­cial de l'Acadèmia Cata­lana de Gas­tro­no­mia, entre altres guar­dons. A França el Minis­teri de Cul­tura li ha con­ce­dit el Premi del Patri­moni Culi­nari i a la Cata­lu­nya del Nord se li ha reco­ne­gut la seva acció cívica en defensa del català amb el premi Joan Blanca de l'Ajun­ta­ment de Per­pinyà. Mare del músic Pas­cal Come­lade, la seva casa –a Mont­pe­ller, Ver­net dels Banys o Per­pinyà– estava sem­pre oberta als “cata­lans del sud que llui­ta­ven per la lli­ber­tat de Cata­lu­nya”, des de l'històric Batista i Roca fins a Ovidi Mont­llor i Lluís Llach.

Per començar, no sé com cal escriure el vos­tre nom i cognom...
En català. El cognom del pare era Thi­baud, però quan vaig començar a anar a Bar­ce­lona els amics em deien que en català era Tibau. Fa poc vaig visi­tar el poble de les Illes, al Valles­pir, i vaig veure que allà també eren Tibau. A França les dones por­ten el cognom del marit, doncs també he guar­dat el Come­lade.
Rei­vin­di­queu la vos­tra con­dició de die­tista i pro­fes­sora...
Vaig fer estu­dis a Tolosa del Llen­gua­doc, Mont­pe­ller i París. La meva pro­fessió vas ser pro­fes­sora d'ense­nya­ment tècnic i social, espe­ci­a­lit­zada en higi­ene de l'ali­men­tació. Els meus pri­mers lli­bres eren manu­als d'ense­nya­ment d'aquesta matèria, puix que en aque­lla època no hi havia lli­bres de referència. Aquests lli­bres s'han con­ti­nuat ree­di­tant fins avui com a lli­bres de text per a aquest ense­nya­ment tècnic.
Amb el vos­tre marit, el psi­quia­tre Pere Come­lade, us vau ins­tal·lar a Mont­pe­ller. Per la vos­tra casa, hi van pas­sar refu­gi­ats i polítics, can­tants i escrip­tors cata­lans durant la dic­ta­dura fran­quista...
Ens hi vam ins­tal·lar l'any 1955 i hi vam viure fins al 1983. El meu marit va morir l'any 1987. La casa sem­pre era plena de cata­lans. Refu­gi­ats polítics com el pro­fes­sor Batista i Roca, els de la Nova Cançó quan pas­sa­ven la fron­tera per can­tar a França, i també refu­gi­ats xilens.
I els fills, com en Pas­cal, vivien tota aquesta efer­vescència...
Han tin­gut molt valor, els dos fills. El seu pare estava malalt i jo no em podia cui­dar gaire d'ells. No els podíem aju­dar gaire i es van espa­vi­lar. Un, en Jaume, que de petit volia ser metge, va fer la car­rera i ara exer­ceix la mede­cina. L'altre, en Pas­cal, estava boca­ba­dat amb l'equip de Lluís Llach. Cada can­tant es pre­sen­tava a casa amb deu o dotze amics. En Pas­cal va dei­xar pen­jats els estu­dis i va mar­xar a Bar­ce­lona amb tota aque­lla colla. El meu marit no hi creia gaire, que en Pas­cal se'n sortís amb la música, però jo sí. Sobre­tot quan la vídua del músic Erik Satie el va des­co­brir. Fins i tot li va escriure una carta on deia que en Pas­cal era el suc­ces­sor de Satie.
Al llarg dels anys heu esde­vin­gut la referència de molts cui­ners, tot i que acla­riu sovint que no sou cui­nera.
És a França que es pen­sen que sóc una cui­nera. Sóc pro­fes­sora, die­tista, escrip­tora. El que he fet és recu­pe­rar tot el patri­moni culi­nari català. Em vaig ado­nar que a la Cata­lu­nya del Nord només que­da­ven qua­tre o cinc plats tra­di­ci­o­nals, les boles de pico­lat, el fre­gi­nat de Baixàs, les bunye­tes, la bulli­nada... Aquests plats eren con­si­de­rats men­jar de page­sos i de la petita bur­ge­sia. El patri­moni culi­nari nord-català s'estava per­dent, quan havia estat impor­tantíssim, molt dife­rent del francès.
Con­tinuàveu dedi­cant-vos a la docència, a més de l'escrip­tura gas­tronòmica?
Sí, és clar. Quan ense­nyava bio­lo­gia a alum­nes poc interes­sats o en fracàs esco­lar, per fer-los enten­dre què són els pròtids, els glúcids o els lípids els feia cui­nar. I sem­pre cuina cata­lana.
Vau reca­ta­la­nit­zar els tor­rons i les boti­far­res, també...
És que era neces­sari! Els tor­rons tra­di­ci­o­nals havien esde­vin­gut, per influència fran­cesa, a la Cata­lu­nya del Nord “le nou­gat” i les boti­far­res, “le bou­din”!
Quan fou, que vau deci­dir-vos a escriure lli­bres per divul­gar la cuina dels Països Cata­lans i la cuina medi­e­val?
Vaig tenir la gran sort de conèixer el pro­fes­sor Batista i Roca, refu­giat polític i gran cata­la­nista, que a Angla­terra era pro­fes­sor d'història al Tri­nity College de la Uni­ver­si­tat de Cam­bridge i havia creat el Con­sell Naci­o­nal de Cata­lu­nya a Lon­dres. Es va fer molt amic del meu marit i venia a dinar a casa cada dia, quan pas­sava les vacan­ces a Mont­pe­ller. Va dema­nar al meu marit d'aju­dar-lo a repre­sen­tar Cata­lu­nya a la Unesco. Amb ell van anar a reu­ni­ons secre­tes del Con­sell Naci­o­nal Català a Gine­bra, Mèxic i altres indrets. Tenia acti­vi­tats dis­cre­tes amb altres refu­gi­ats a Mont­pe­ller, Tolosa del Llen­gua­doc i Per­pinyà, tot i que ja era molt gran. A Mont­pe­ller resi­dia a casa de Miquel Gui­nart, antic dipu­tat i diri­gent d'ERC, i anava sovint a la Facul­tat de Mede­cina, on pas­sava tot el dia. Jo estava intri­gada, ja que ell era his­to­ri­a­dor i no metge. Fins que em va dir que en aque­lla facul­tat de Mont­pe­ller hi havia guar­dat l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on va ser dipo­si­tat en el moment de la reti­rada.
I quina relació tenien Batista i Roca i l'Arxiu de la Corona d'Aragó amb la cuina?
Ell conei­xia el meu interès per la cuina tra­di­ci­o­nal i popu­lar. I cada dia tas­tava la meva cuina! Em va expli­car que a l'arxiu hi havia tots els docu­ments rela­ci­o­nats amb Llull i amb Arnau de Vila­nova. Li vaig dema­nar si el podia acom­pa­nyar i hi vam anar junts. Els docu­ments que m'interes­sa­ven esta­ven en llatí, que jo podia enten­dre, i en català medi­e­val, que per a mi era un tren­ca­clos­ques. Batista i Roca m'expli­cava el que jo no podia enten­dre. I allà vaig començar a tre­ba­llar en l'obra d'Arnau de Vila­nova i els escrits d'Eixi­me­nis. Batista i Roca, que era lla­mi­ner, em va ani­mar a escriure un lli­bre de cuina cata­lana, ja que el dar­rer s'havia escrit als anys vint. Hi havia revis­tes amb recep­tes, però no hi havia cap lli­bre. I Batista i Roca em va donar l'adreça de Llo­renç Tor­rado a la Cata­lu­nya del sud, i va ser Tor­rado que em va pre­sen­tar Josep Maria de Casa­cu­berta de l'edi­to­rial Bar­cino.
I us va publi­car, Bar­cino?
I tant. El pri­mer lli­bre que vaig publi­car va ser en català l'any 1963 amb Bar­cino, era un recep­tari limi­tat geogràfica­ment que es deia De la Costa Brava al Canigó. Va tenir un èxit ter­ri­ble a la Cata­lu­nya del sud. A Per­pinyà en vaig dei­xar a la lli­bre­ria del poeta Antoni Cay­rol (Jordi Pere Cerdà) i mai vaig poder saber si n'havia venut pocs o molts. Casa­cu­berta i la seva esposa eren uns eru­dits i em van dir que no n'hi havia prou, amb el petit lli­bret, que calia fer una enci­clopèdia de la cuina cata­lana. Lla­vors vaig recórrer comarca per comarca tots els Països Cata­lans, par­lant amb gent. Era el fran­quisme i calien mol­tes pre­cau­ci­ons, fins i tot per par­lar de cuina! Recordo un res­tau­rant on anava amb Ovidi Mont­llor, que, amb la seva veu forta i els seus comen­ta­ris, va pro­vo­car que el cui­ner vingués a dir-nos de par­lar flui­xet si no volíem pro­ble­mes. Per cert, la millor pae­lla que he men­jat va ser la mare de l'Ovidi que la va cui­nar. Sen­zi­lla, de ver­dura.
Quants lli­bres heu publi­cat,
en total?
Deuen ser uns sei­xanta. Després de Bar­cino va ser La Magrana, Edi­ci­ons 62 i els dar­rers, a Cos­setània. He fet més lli­bres en català que en francès. En francès és a París que es van interes­sar per mi. Ja hi havia publi­cat qua­tre lli­bres de bio­lo­gia i higi­ene de l'ali­men­tació que havien fun­ci­o­nat molt bé a l'edi­to­rial Lanoré-Dela­grave, i ells em van publi­car els dos volums de La cui­sine cata­lane, del qual s'han fet almenys deu edi­ci­ons i ara és exhau­rit. Tinc lli­bres en francès també amb dues o tres edi­to­ri­als més. Als edi­tors de Per­pinyà no els interes­sava gens, lla­vors, la cuina cata­lana, la con­si­de­ra­ven cosa de page­sos. Els res­tau­ra­dors també, encara ara. Diuen que fan cuina cata­lana perquè tenen esca­li­vada a la carta.
Els grans cui­ners cata­lans us con­si­de­ren una referència...
L'Ajun­ta­ment d'Illa de Tet em va dei­xar locals per crear els Tallers de Cuina Cata­lana per on han pas­sat molts cui­ners, alguns de ben cone­guts i amics
. Vénen a cui­nar plats tra­di­ci­o­nals, amb el seu toc cre­a­tiu. En Roca de Girona ha vin­gut a cui­nar dues vega­des, vaig donar suport a en San­ta­ma­ria quan va pole­mit­zar amb Fer­ran Adrià, la Rus­ca­lleda em tele­fona per con­sul­tar-me...
Per aca­bar, vós cre­ieu que Cata­lu­nya serà inde­pen­dent?
Crec que sí. Em pre­o­cupa, però, la situ­ació a la Cata­lu­nya del Nord. Aviat serem mino­ri­ta­ris, amb la població que ve del nord de França. Sort en tenim, dels joves de les esco­les cata­la­nes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.