Àngels Ribé a Palmadotze

Nous escenaris

La galeria Palmadotze va decidir sortir del nucli urbà de Vilafranca del Penedès i instal·lar-se en una masia de la propietat de la família, envoltada de vinyes i a redós d'una tradició vinícola. El resultat, un espai físic rural per donar suport a l'art contemporani, envoltat de contenidors amb ampolles de vi etiquetades per nombrosos artistes d'arreu del món. La Palmadotze, premiada amb els GAC de l'any passat, ha tingut cura d'artistes catalans que han passat bona part del seu periple creador i trajectòria fora de Catalunya. Aquest és el cas també de l'Àngels Ribé, que ara hi presenta els seus treballs.

Sorpresa

Àngels Ribé sempre ens sorprèn per la seva contundència poètica, intuïció i sinceritat autobiogràfica. Hi ha una relació directa entre el cos i l'obra, entre allò que fa i allò que l'envolta, i gairebé sense moure's de casa. De la terrassa o del seu taller estant és capaç de transportar-nos molt lluny, a una relació entre el jo i el món. L'exposició, que conté treballs de diferents moments, s'inicia a la caseta d'eines de camp que hi ha a l'era de la masia, ara galeria Palmadotze. L'enregistrament videogràfic d'una acció del 1994 en què l'Àngels disposà al terra la seva signatura en pols de marbre que la gent desfeia en trepitjar-la obre aquesta exposició circular, que es tanca amb Backlit (2014), la instal·lació que hi ha a la nau interior. Al centre hi ha la rèplica menuda de fusta de la caseta d'eines que hem vist al defora, llum vermella a l'interior i so de violins de gitanos d'Ucraïna quan n'obrim la porteta. Casa només amb llum i so perquè cadascú hi respongui amb les seves eines vitals. Al fons, imatges de núvols corren veloçment en vertical, i a l'altra banda, la foto d'un horitzó costerut, entre muntanya àrida i cel, i un autoretrat fotogràfic en què l'autora es tapa els ulls tot impedint la mirada clausuren aquest relat de presència anímica de l'autora.

Núvols, objectes i neons

Àngels Ribé s'ha caracteritzat per un especial sentit de l'escultura, com a les obres amb neons i ha sabut treure profit de la fotografia, com a la sèrie Eines (2014), en què cendrers i cullerots, il·luminats per la seva vora circular, aparenten ser resplendents i enigmàtiques joies. Així mateix, les fotos de papers del seu taller han generat tres fotografies que amb el títol de 100.000 millones (2014) uneixen en un mateix nombre les neurones del cervell i les estrelles de la nostra galàxia. La sèrie de fotos de núvols Waterfall (2014), per on transita algun falciot, és un exemple més de l'experiència vital transformada en art, que sempre ha caracteritzat la seva obra, oberta i per descobrir a cada moment.