Calidoscopi d'emocions

Recorda Lluís Pasqual que, pocs minuts després que morís Anna Lizaran al Clínic, l'editor Gonzalo Canedo ja els va encomanar la feina d'editar un llibre en memòria de l'actriu. Ara ja es pot disfrutar. Han passat, ja, dos anys, però aquest ha estat un temps necessari per fer menys dolorosa la pèrdua i poder amorosir els records amb les anècdotes i els detalls íntims que reconcilien amb la vida. El llibre, amb pròleg de Joan de Sagarra (que es defineix d'afortunat perquè la seva actriu disposa de llibre que li garanteix un lloc a la memòria col·lectiva a diferència de les actrius del seu pare i el seu avi) repassa la vida de la Lizaran a partir dels fragments que ha anat espigolant la periodista i directora Elisenda Roca d'hemeroteques i també de correspondència a París, per exemple. I molt més.

Rara és la persona amant del teatre que no hi guardi un motiu per desvelar un instant compartit amb la Lizaran. Perquè va donar moltes oportunitats tant a escena, com asseguda a platea. Perquè li agradava deixar sentir la seva sonora rialla si el moment era propici. El director del Lliure confessava en la presentació del llibre una intimitat no retratada i que, per tant, es feia difícil incloure'l, bastit principalment amb l'exposició de fotografies que Ros Ribas va fer l'any passat. Pasqual, amb qui va compartir dècades d'aprenentatge des de l'escola d'Estudis Nous (que havien fundat Josep Montanyès i Albert Boadella al carrer Aribau) i incitant-la que s'impliqués en la companyia que tot just es formava amb Fabià Puigserver –li va enviar a una carta a París, perquè Lizaran estava estudiant a l'escola Lecoq–: el Teatre Lliure. Dèiem que Pasqual recordava l'aigua freda que s'escolava els 31 de desembre a la masia de can True, a l'Empordà: s'hi reunien una trentena de persones, majoritàriament vinculada al Lliure. Quan tothom anava a dormir, l'Anita i el Pasqual es dedicaven a netejar i escombrar, sense perdonar per a res la conversa. Quan acabaven, ja amb la primera llum del dia, es regalaven el primer cigarro “i disfrutàvem del silenci net de l'any nou”.

Ros Ribas signa la majoria de les imatges. Al capítol Anita, cinc minuts i comencem es pot comprovar la capacitat de transformació d'una actriu (que pagava 500 pessetes mensuals perquè Comediants, la seva primera companyia protoprofessional pogués pagar material i les lletres de la camioneta comprada de segona a la gent dels Joglars). Des de l'altivesa a Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny (1977) a l'aire inequívocament juganer de La Bête (2013), l'obra que finalment no va poder estrenar. Ribas també capta la consistència del compromís en la mirada a Advertència per a embarcacions petites (1983), picardia en la Rosalina d'Al vostre gust (1983) o dolor a La senyoreta Júlia (1985). Probablement on va desplegar més la seva carta de colors va ser amb Lear o el somni d'una actriu (1996), Tot esperant Godot (1999) o Agost (2010). Capítol a part mereix el treball carregat de complicitats i de subtilitats: Dues dones que ballen (2011). Seria la seva darrera funció al Teatre Lliure i, a més, en l'escenari de Gràcia, per fi, remodelat. La mort de Lizaran va trasbalsar el teatre català. Per la seva empenta a escena però també pel seu continu entusiasme a platea.