Els darrers dies de la guerra

Acomençaments dels vuitanta, Samuel Fuller va explicar a The big red one les desventures d'un comandament de l'exèrcit americà que després de lluitar a Àfrica van intervenir en el desembarcament de Normandia i van continuar al capdavant de la lluita per l'alliberació contra el nazisme. Fuller va convertir la pel·lícula en la seva autobiografia dels anys de la guerra i en una lliçó de cinema bèl·lic, en què allò que comptava no era la visió de la guerra des d'una perspectiva pacifista, sinó el desig de reconstruir, de permetre a l'espectador estar a la batalla. David Ayer no va viure, com Fuller, la II Guerra Mundial, però sí que va ser marine de l'exèrcit americà. La seva experiència ha fet que la seva visió de les vivències d'un grup de soldats assignats a un carro de combat que travessen les terres alemanyes en dels darrers dies de la guerra mundial, sigui una pel·lícula singular. En primer lloc destaca l'aproximació cap a la guerra des d'una perspectiva quasi a la manera de Samuel Fuller. No hi ha ni herois ni perdedors, la guerra és vista com un procés de degradació personal en què un grup d'individus maten i destrueixen tot el que troben per un instint bàsic de supervivència. Darrere l'experiència a la batalla hi ha la deshumanització absoluta, el fet de convertir l'ésser humà en una bèstia que fa el que sigui per poder arribar fins al final. David Ayer, que va ser el responsable d'una molt bona pel·lícula de policies anomenada Sin tregua, no ofereix cap concessió. S'enfronta a la reconstrucció de la brutalitat i la filma.

El segon element que converteix Corazones de acero en una pel·lícula considerable és la forma com explica una història d'iniciació cap a la foscor. Al començament de la pel·lícula, el comandament de cinc soldats que porta un tanc sota les ordres del sergent Wardaddy –Brad Pitt– veu com maten un dels seus homes. El substitueix un jove soldat que no ha matat mai ningú i que s'enfronta a la guerra quan aquesta està a punt d'arribar a la seva fi. La pel·lícula mostra el seu procés d'iniciació al costat del veterà oficial, en què no hi ha cap sentiment que valgui, on l'únic que compta és el camí en direcció recta, destruint tot allò que troben davant seu.

Malgrat el seu to cruel i el classicisme de la seva posada en escena –amb una utilització molt peculiar de la música–, és cert que la pel·lícula no acaba de ser rodona degut a certs desnivells de ritme. En la part central del metratge explica la història de la relació de dos soldats del tanc amb dues natives alemanyes que acaba trencant el to general que el cineasta vol donar a la seva història. Amb tot, Corazones de acero és més que acceptable i demostra que David Ayer pot ser un dels cineastes a seguir molt de prop.