La gota

Hom s'adona que les coses existeixen només quan n'és arribat el moment o n'escau el temps o l'oportunitat, no pas abans. I si els fets es presenten inexorablement se'ls titlla d'inoportuns. Per això hom només nota que li cau la gota pel nas quan és vell i han arribat els freds, no pas abans; en aquestes altres ocasions la gota al nas només és un inconvenient inoportú i molest.

De tot plegat a la modernitat en diem, ben cert ampliada la qüestió a l'àmbit general de les situacions de vida i d'acció ciutadana, ergonomia i/o funcionalitat (per l'un i l'altre cas o ocasió): que tot el que tenim a l'entorn ens serveixi per a quelcom. Altrament, el que hi pugui haver no existeix i, si hom és, en excés, sibarita, aleshores considerar l'escreix objectual i/o instrumental com un fet estètic: la realitat, el món, hi és també per ser mirat i/o admirat; tot plegat qüestió de plantejament personal o social, altrament dit: diner o mecànica instrumental.

Però on volia anar a parar avui dia és a aquell parell de pensadors d'altres temps coneguts com Averroes i Ramon Llull; el primer –que a més era metge, freqüentava, doncs, el cos humà– estava convençut que la realitat del món es desenvolupa, per la ment i sensibilitat humanes, entre dues vessants, la “doble veritat”: el món des d'una banda és una cosa, des de l'altra, n'és una altra. En Llull volgué unificar parers reduint-ho tot a una qüestió de mots: si n'establíem l'equivalència tots ens entendríem. Passats vuit segles, la realitat continua sagnant.