CRÍTICA
À.Q
La consciència de sentir-se malalta
L'atzar fa que, mentre triomfa el biopic sobre la malaltia neuronal de Stephen Hawking, s'estreni Siempre Alice de Richard Glatzer i Wash Westmoreland sobre una professora a qui als 50 anys li diagnostiquen un Alzheimer prematur. En aquest cas es tracta d'una pel·lícula independent, de poc pressupost, que és capaç d'esquivar tots els mals vicis de les històries santes. La protagonista és una professora de lingüística que comença a tenir fallades de memòria i afronta la malaltia amb el risc de prendre consciència de totes les fases del seu mal i de saber que probablement allò que li passa té un component genètic que heretaran els seus fills. Glatzer i Westmoreland eviten tot element melodramàtic. En lloc de fer-nos el retrat de la persona que cuida la malalta i de la dificultat de convivència, ens expliquen com Alice va prenent consciència del seu fosc futur. La protagonista enregistra a l'ordinador normes, conductes i solucions per poder orientar-se malgrat el procés degeneratiu de la seva memòria. En cap moment es carreguen les tintes i la relació amb la filla gran aporta moments d'intensitat i de sinceritat. Malgrat que la seva posada en escena és discreta, el gran element que fa que Siempre Alice tingui força és la interpretació de Julianne Moore.
Després d'haver estat present a totes les batalles, l'actriu ja no té necessitat de demostrar res, ni de sotmetre's a cap procés d'exhibicionisme. Ella interpreta Alice i ho fa sense buscar moments de lluïment, però sense quedar-se curta. Al final, l'art de Julianne Moore brilla en una curta escena quan es mostra el contrast entre la seva interpretació de malalta precoç i la seva imatge afligida al final del seu procés.