Allò que amaguen els contes

Into the Woods és el resultat d'una curiosa però estimulant contradicció. La pel·lícula és l'adaptació d'una veritable joia del musical americà que es basa en la desmitificació dels contes de fades. La companyia que ha produït l'adaptació cinematogràfica del musical, la Disney, s'ha caracteritzat per recrear a la pantalla nombrosos contes de fades però de forma edulcorada, buidant-los de la lectura perversa que moltes vegades aquests tenen. Into the woods és, doncs, tot allò que la Disney mai no ha sigut. El fet provoca una interessant tensió. El musical de Stephen Sondheim, amb llibret de James Levine, estrenat a Broadway l'any 1987, és la fusió de quatre contes clàssics: La Caputxeta Vermella, La Ventafocs, Rapunzel i Jan i la mongetera màgica. La trama parteix de la premissa de preguntar què és el que passa en els contes després del seu final feliç. La lectura que fa el musical dels mites no és planera, sinó que moltes vegades presenta el seu costat fosc. En el musical original, Caputxeta perd la innocència en contacte amb el llop ferotge i la Ventafocs reconeix que després de casar-se amb el Príncep s'avorreix i necessita altres aventures amoroses.

Sondheim utilitza els contes per plantejar-nos una brillant reflexió sobre per què mai no estem contents encara que es compleixin tots els desigs. També parla de les decisions que prenem a la vida i com aquestes marquen els nostres camins. El miracle és que malgrat que la Disney ha fet algun petit retoc, tot plegat no perd una part de l'essència del musical. Into the woods no és el clàssic musical de bons sentiments per estimular el públic que visita els paradisos artificials dels parcs Disney. Into the woods continua essent tan negre com sempre, encara que no se sacrifiqui la Rapunzel tal com passa en l'espectacle musical original.

El resultat final d'Into the woods de Rob Marshal resulta força estimulant. No sé si per respecte a Sondheim o per no vessar-la massa, Marshall assumeix la funció de simple artesà i deixa que el musical funcioni sense estridències. En la primera part de la pel·lícula és quan els resultats es troben més aconseguits. El ritme és frenètic, els quatre contes es barregen amb gràcia i la posada en escena és brillant. No li fa falta cap efecte perquè tot plegat funcioni. Els problemes vénen a la segona part, en què ha de recórrer als trucatges i efectes especials i sembla com si alguna cosa es perdés. Mentre, en el musical, la segona part és el moment de la reflexió que esclata un cop acabada la festa, a la pel·lícula fa la sensació que és el moment en què la inspirada posada en escena no acaba de funcionar. És cert que la part final de l'espectacle és la més complicada. Into the woods perd la seva innocència i es converteix en un gran espectacle per a nens adults on es renuncia a voler tenir un final feliç.