Autòmates sense papers

Explicava Antonio Banderas al passat Festival de Sant Sebastià que si s'implica en un projecte com Autómata “no és per cap sentiment patriòtic altruista”, sinó perquè li interessa el director, vol treballar en la seva pel·lícula, vol tenir un tête-à-tête amb ell perquè li agrada com pensa, la solidesa i coherència que té. Així, doncs, l'estrella espanyola instal·lada a Hollywood (que “s'ha convertit en una marca, ja no es roda allà”, diu) s'ha implicat com a productor i protagonista principal d'aquesta història futurista sobre robots. En un futur proper, la humanitat està en perill d'extinció, i viu en refugis protegits de la contaminació i els desastres climàtics, servits i protegits per uns sofisticats robots. Banderas interpreta Jacq Vaucan, un agent d'assegurances que investiga uns incidents amb robots que s'han saltat el protocol de seguretat.

Gabe Ibáñez (Madrid, 1971), que abans havia dirigit Hierro, és el guionista, director i principal impulsor de la pel·lícula, que com molts films de ciència-ficció, té un component filosòfic. “Pensar que estarem aquí per sempre és un pensament de base religiosa, no té una base científica –explicava en una entrevista al Festival de Sant Sebastià–. El pensament científic ens ensenya que les espècies arriben i desapareixen, poden durar molt més del que durem nosaltres i, tot i això, desapareixen.” Com passa també sovint en la ciència-ficció, hi ha una hibridació amb altres gèneres, el policíac al principi i el western després. “Teníem intencions similars als autors que feien ciència-ficció als anys seixanta i setanta, pel·lícules com ara El planeta de los simios tenen plans que semblen un western, Atmósfera cero era Solo ante el peligro ambientada a l'espai, Blade runner és cinema negre... Passa bastant sovint en la ciència-ficció.” Gabe Ibáñez reconeix que “ho teníem al cap quan escrivíem el guió”. “La primera meitat és com un clàssic del cinema negre, amb una investigació d'un cas aparentment sense importància que es converteix en una cosa molt gran, i la segona part és un western crepuscular amb un grup de personatges que intenten fugir de la violència, amb tots els components típics de melancolia, decadència...” La pel·lícula ha tingut cinc milions de pressupost, a anys llum de les superproduccions del gènere a Hollywood. “Ja m'hauria agradat, però no és una superproducció; de tota manera, tenir un perfil baix et dóna molta més llibertat a l'hora de treballar. Amb un pressupost més gran hauríem tingut un estudi i molts executius a darrere que no hem tingut, i que ens haurien canviat el guió, la història...” Amb tot, aspiren a estrenar-la en molts mercats, explica Ibáñez: “No es pot fer una pel·lícula de ciència-ficció i amortitzar-la només amb el mercat espanyol, i no només per la crisi que estem vivint. No a tothom li interessa aquest gènere, i cal un mercat global per guanyar diners.”