des del jardí
vicenç pagès jordà
La veritat d'Oscar Wilde
Oscar Wilde va tenir la mala fortuna d'emplenar les seves obres de frases memorables que l'han convertit en un dels autors més citats (o sigui, més tergiversats) del món, especialment del món virtual, ja que per la concisió i la concentració es pot considerar un piulaire avant la lettre.
El 1889 Wilde era un home casat i emmainadat que dirigia una revista de moda femenina. Tan sols havia publicat uns quants contes i algun llibre autoeditat, però ja començava a ser conegut. Llavors va decidir fer públiques les seves idees sobre estètica a La decadència de la mentida, que Quaderns Crema acaba de publicar en traducció de Pau Cañigueral. En aquest text, Wilde exposa la superioritat de l'art per damunt de la vida i sobretot de la natura. Davant la vulgaritat redundant del realisme, defensa la mentida en l'art.
Contra “l'hàbit desconsiderat de l'exactitud”, Oscar Wilde lamenta que el costum de mentir “gairebé ha caigut en la ignomínia”. La decadència de la mentida inclou i desenvolupa una de les seves afirmacions més conegudes: “La vida imita l'art més que l'art imita la vida.” Wilde no sabia fins a quin punt estava a punt de demostrar-ho. En plena era victoriana, vivia el fet de ser gai com una comèdia, tot i que no estava representant més que el primer acte d'una tragèdia.
L'any següent va aconseguir l'èxit amb una novel·la sobre un personatge que duu una doble vida, El retrat de Dorian Gray. És la seva millor època, que durarà fins al 1895, quan estrena La importància de dir-se Ernest, novament centrada en la doble vida. Els seus últims anys, però, no seran tan feliços com els finals de les seves obres. Pocs mesos després és condemnat a dos anys de treballs forçats per homosexualitat. En el judici, en comptes de defensar-se, nega els fets i frivolitza.
Li queden cinc anys de vida, que passarà a la presó i l'exili, en pobresa i soledat. La premsa i la majoria dels amics l'abandonen. La carrera d'escriptor s'acaba. Ja no tornarà a Anglaterra ni veurà més la seva esposa i els seus fills, que canvien de cognom (durant dècades, cap nen anglès no es dirà Oscar). El 1897 escriu De profundis, una obra que ja des del títol representa tot el contrari de la lleugeresa en què havia cregut i viscut. És aquí on trobem una de les seves frases menys repiulades: “El vici suprem és la superficialitat.”