Potència visual contra el poder

Cinc anys després que Michael Mann revisités el cinema de gàngsters amb Public enemies, arriba un nou film del director amb la seva elegància visual i els plans aeris de les ciutats que després aterren per pintar les atmosferes urbanes on esclata la violència. A Blackhat, Mann fins i tot assaja de fer visible el món invisible de la xarxa com si fos una mena de ciutat estenent-se sense límits. En sintonia amb aquest món virtual i, de fet, amb el real, Blackhat és un film d'intriga global en què els governs enemics dels EUA i la Xina s'alien per tal d'interceptar un hacker que, d'una manera pràcticament simultània, ha destruït una central nuclear xinesa i ha dinamitat la borsa alterant el mercat de futurs de la soja. Però, essent versemblant i convenient a la ficció, hi ha el pressentiment que prepara un cop més gran.

Aquest pressentiment fa que aparegui en escena un hacker (Chris Hemsworth) amb uns principis (afirma que no roba a les persones, sinó als bancs) que no li van servir precisament per estalviar-li la presó un cop va ser enxampat. A petició d'un col·lega informàtic xinès amb el qual va coincidir al MIT, és alliberat provisionalment per combatre el hacker dolent, que ha aprofitat un programa seu i que es cobreix amb una banda assassina. Aquest element argumental fa que, amb el seu estil esplèndid i certament potent, Mann procedeixi a diversos enfrontaments en diferents escenaris urbans, de Los Angeles a Djakarta passant per Hong-Kong. Hi ha, però, alguna cosa que s'encalla en el desenvolupament del film. Alguna cosa que no enganxa, que potser té a veure amb els procediments informàtics que dilaten el film fins una duració de més de dues hores que s'ha fet rutinària en les produccions nord-americanes ambicioses, però que sobretot es relaciona amb l'assumpció de certes convencions narratives, com ara la inclusió forçada d'una història d'amor. Tampoc no s'ha de desestimar el fet que Mann, que ha arribat a treballar amb actors potents, sembla haver retornat als actors insubstancials, com ara aquell Don Johnson de Corrupción en Miami, la sèrie que és a l'origen del seu estil perfeccionat i madurat cinematogràficament amb Heat, El dilema o Collateral. El cas és que Chris Hemsworth, l'intèrpret del hacker bo, és una mena de Don Johnson més musculós, però menys elegant i simpàtic. Això fa que la seva conversió en heroi no crei adhesions enmig d'un repartiment sense gaire força. Tanmateix, a més de la seva potència visual, Michael Mann, escrivint també els guions, sempre té el punt de mira en el poder. I és així que, al final, el film pren certa volada perquè el hacker dolent juga, però és al servei d'aquells especuladors que destrueixen llocs i vides per satisfer la seva cobdícia insaciable. El que no està clar és que els governs, siguin dels EUA o de la Xina, no juguin a favor seu.