CRÍTICA
Àngel Quintana
Lluny dels homes
L'anomenat Pacific Crest Trail és un recorregut de 1.700 quilòmetres que uneix el desert mexicà amb les muntanyes canadenques. Els canvis de paisatge, la duresa d'algunes rutes –sobretot el desert de Mohave– i l'aïllament d'alguns trams l'han convertit en una veritable fita per al tracking. Jean-Marc Vallée explica a Alma salvaje la història de Cheryl Strayed –Reese Witherspoon–, una dona que va deixar-ho tot per viure durant tres mesos l'experiència en solitari. Vallée s'inspira en la història real del personatge. Construeix un relat sobre com una dona és capaç de deixar-ho tot per retrobar-se amb ella mateixa. A priori, la història podria semblar la versió femenina d'Into the wild, de Sean Penn, però hi ha algunes diferències importants. L'experiència de Cheryl Strayed no va fins al límit i en el camí hi ha algunes significatives parades per agafar forces i continuar endavant. No interessa tant l'èpica del viatge, sinó les raons psicològiques que motiven el viatge de la protagonista.
Els motius de la protagonista
Tot el camí pels diferents paisatges naturals d'Alma salvaje està puntuat per diferents flashbacks que, com si fos un episodi de les dues primeres temporades de Perdidos, ens explica com era la protagonista abans de viure sola entre la natura. En els salts enrere descobrim que va tenir una infantesa desgraciada, veiem com la seva mare va morir de càncer quan era jove, com va viure l'infern de la droga i com, a més, va tenir un matrimoni desgraciat. La força del personatge radica en la decisió de trencar amb tot i enfrontar-se com a dona a tota mena de possibles perills.
La dramatúrgia se centra en com els fets del passat posen en evidència un trauma i ens ajuden a comprendre el misteri de la protagonista. Al costat d'aquests fets, Jean-Marc Vallée crea petites històries de supervivència que ens ajuden a solidificar l'estructura melodramàtica del relat.
Alma salvaje no té la càrrega corrosiva de l'anterior pel·lícula de Vallée, Dallas Buyers Club. La pel·lícula es mou entre el reportatge del National Geographic i el melodrama previsible sobre una dona sense oportunitats. L'experiència interior vol projectar-se en el paisatge i crear una reflexió mística que mai acaba de prendre volada. Bona part de les trampes que ens ofereix el guió són més que previsibles i donen voltes sobre els perills que una dona sola pot tenir en un país en què els homes poden perdre la raó per culpa de les seves pulsions sexuals. Probablement, el mèrit que té Alma salvaje és que mai porta res fins al final i que tot queda insinuat sense que acabi de transcendir. En canvi, el pitjor radica en com necessita forçar les coses perquè després d'uns minuts de calma hi hagi el conflicte necessari per fer avançar el guió.
