La normalitat del desig dalinià

El dibuix del salami editat per Renzo Barbieri –que publiquem a la plana anterior– és un missatge xifrat sobre el desig homosexual. De la mateixa manera l'obra de Dalí és un gegantesc missatge xifrat sobre el desig en general (i per què no també sobre l'homosexual en alguns moments). Espontàniament, el divertit embotit de Barbieri m'ha recordat la descarada figura amb el rostre de Lenin, protagonista de l'emblemàtica pintura de Dalí L'enigma de Guillem Tell (1933), que es conserva al Moderna Museet d'Estocolm, ciutat on precisament Martí Manen –comissari del pavelló espanyol de la pròxima Biennal de Venècia, en què l'obra de Dalí planarà sense ser-hi– resideix. La pintura ha passat més a la història per les conseqüències que va provocar que per ella mateixa. Aquesta va ser la causant de l'excomunicació fulminant a l'artista per part del grup surrealista francès. Quan André Breton va veure l'obra penjada al Saló dels Independents al Grand Palais de París, va tenir la temptació d'esquinçar la tela però, per sort, el quadre estava penjat molt alt.

Breton es va ofendre, sobretot, perquè Dalí va pintar el rostre de Lenin en va. També perquè va afegir a la figura un cul anamòrfic que “ni m'atreveixo a mirar-lo”, va dir Breton, de tan inquietant i pertorbador com era.

L'exposició comissariada per Martí Manen posa de manifest que els artistes i comissaris contemporanis ja s'enfronten a l'obra de Dalí amb naturalitat i que valoren els significats velats que s'amaguen per l'obra de l'artista. És una circumstància que hauria de fer-nos molt feliços a tots els que ens considerem dalinians perquè un gran artista esdevé un clàssic, en el sentit més viu de la paraula, en la mesura en què és susceptible i capaç de dialogar sense complexos amb els creadors que el segueixen en el temps. No fa tant de temps que el nom de Dalí provocava veritable urticària en el sector de l'art contemporani (i també en artistes de la mateixa generació i la posterior de l'empordanès, amb exemples de ben famosos, com el mateix Antoni Tàpies), cosa absolutament paradoxal per a un artista que es va avançar al seu temps en pràctiques artístiques contemporànies com la performance o l'art de l'objecte.