Mirador
“Secundària” molt gran
Aquells que van veure-la interpretant la cínica i dominant Violet Weston d'Agost, en un muntatge de Gerardo Vera de l'obra de Tracy Letts que va representar-se a Madrid el 2011, diuen que no ho oblidaran mai: tota la seva força dramàtica amb una fragilitat personal. Aquesta va ser la seva última aparició al teatre i, tot i que dins d'una obra coral, amb un paper protagonista que no va ser l'únic als escenaris. Ho dic perquè el cinema i la televisió han fet d'Amparo Baró una actriu secundària que, això sí, aprofitava cada frase o cada gest per deixar empremta. Era, diuen, una actriu de caràcter, però sobretot s'hauria de dir que una gran actriu intuïtiva amb mil recursos adquirits durant una llarga experiència marcada pel teatre, que no va abandonar mai.
Com en tants d'altres casos d'actors formats en el teatre, la popularitat va arribar-li amb la televisió i, sobretot per les noves generacions, semblaria que tard amb la rondinaria Sole que repartia clatellots a Siete vidas. Però a TVE hi va ser pràcticament des dels inicis i les generacions més velles la recorden com una assídua de l'Estudio 1 i altres dramàtics que em sembla que s'han mitificat amb el temps perquè s'hi feien presents grans obres amb grans actors. Ella sempre n'era una de les grans, encara que fos amb papers menors. Com ho va ser al cinema, en què, després de debutar amb Isasi Isasmendi i fer algunes comèdies dels anys 60, va ser una actriu recurrent en els films de Jaime de Armiñan. Es així que Amparo Baró, durant el franquisme i més enllà, va participar en un cinema espanyol que no aportava una ruptura formal i tampoc no era del tot transgressiu políticament, però que volia dignificar-lo. Per això no és estrany que, amb el temps, treballés amb Jaime Chavarri, Gomez Pereira o Gracia Querejeta. A més, José Luis Cuerda va veure que era una actriu lliure i imaginativa que havia de ser a El bosque animado. Diuen que fins i tot a la tele era inventiva. I això és molt. M'encanta la seva veu.