La mirada de Torres Monsó

Posició de l'escultura

El pintor Barnett Newmann deia que una escultura és allò amb què topes quan t'enretires per veure una pintura. L'escultura ha estat una de les disciplines que han sofert més transformacions al segle XX. Sobretot, la seva desconstrucció, a la conquesta de l'espai i a la hibridació amb altres llenguatges. Quan avui per referir-nos a les arts plàstiques parlem d'arts visuals, estem adoptant una nomenclatura anglosaxona introduïda en les dues darreres dècades per l' avenç de les noves tecnologies i que redueix les arts plàstiques a una visualitat de pantalla, que exclou l'escultura com a disciplina material.

Humanisme i ironia

Fa pocs dies que l'escultor Paco Torres Monsó (Girona,1922-2015) ens ha deixat. La seva obra és un exemple d'aquesta evolució de les arts plàstiques al segle XX. Ell, que va començar la seva trajectòria a redós de l'herència del noucentisme d'Arístides Maillol, Enric Monjo i Josep Clarà, acabà assumint els canvis de l'escultura durant el segle XX fins incorporar-hi la fotografia, el vídeo, i compartir alguns pensaments i obres escultòriques amb artistes de generacions més joves. La seva preocupació: la presència de l'home en el món i la seva relació amb l'univers. D'aquí la seva darrera obra al centre d'art Bòlit, Drone, el seu darrer testament i l'angúnia de saber que algú, sense control, es dirigeix amenaçant cap a algú que no sap qui és. Aquests poders ocults que dominen l'univers dels homes han nodrit l'obra de Torres Monsó al llarg de més de setanta anys. L'escultura ha tingut sempre una missió humanística, metafísica, molt diferent de la representació il·lusionista de la pintura. Ell ens recorda que l'escultura és realitat.

Adaptar-se als temps

Torres Monsó ha transitat del classicisme inicial a l'escultura angoixada de l' informalisme, a l'estètica més pop i minimalista, fins desconstruir totalment l'escultura en fragments de realitat, on el seu cos, els sentits, la seva presència física o la seva sordesa van ser-ne protagonistes incorporats. Va prendre consciència de la mutació dels valors humans en els darrers temps i la seva obra llançà preguntes que denunciaven la posició de l'home amb el món. A diferència de Josep Maria Subirachs, escultor de la mateixa generació també recentment desaparegut que no va abandonar mai el classicisme, Torres Monsó va afrontar cada moment històric amb lucidesa, ironia, sentit de l' humor i creativitat. Girona en podrà gaudir molt temps més amb la presència de la seva obra a l'espai públic de la ciutat. Al març, el centre Les Bernardes de Salt oferirà una mostra de Torres Monsó que havia preparat amb Pep Admetlla.