D'un temps, d'un país

Pocs llibres resulten tan autobiogràfics per al lector com 501 cançons catalanes que has d'escoltar abans de morir, de Jordi Bianciotto, austerament editat per Ara Llibres. En comptes d'incloure les lletres, l'autor ha preferit emmarcar-les i interpretar-les. L'ordre no és cronològic, sinó temàtic: diversió, lluita, quotidianitat… El llibre parla de nosaltres perquè la nostra memòria està feta de música, i entre aquests centenars de cançons n'hi ha més d'una que pot tenir un efecte magdalena: aixecar el que Proust va anomenar “l'edifici immens del record”.

Fullejant el llibre m'he adonat que les cançons que em van tocar més la fibra són dels anys setanta. És comprensible. Durant l'adolescència, les certeses que ens manquen les poden proveir les lletres de cançó, sobretot si són contemporànies i ens arriben en la nostra llengua. Repassem-ho. A començaments d'aquella dècada, en sortides a la muntanya vaig cantar l'espiritual negre No serem moguts, versionat per Xesco Boix; a la cuina de casa, Remena, nena, de Guillermina Motta; amb les meves germanes, Noia de porcellana, de Pau Riba. Part de l'encant d'aquelles lletres és que no les entenia del tot. De Sisa, repetia d'esma que “casa meva és casa vostra” i tota la corrua de personatges, dels quals estava orgullós de conèixer-ne més de la meitat.

Després van venir les cançons protesta, tan pertinents quan tens quinze anys. El Diguem no de Raimon –que és de la dècada anterior– sintetitzava tot un estat d'ànim. Era fàcil coincidir amb el Ramon Muntaner de Cançó de carrer quan versionava Pere Quart: “Quan tindré cinquanta anys no vull ser com el pare.” Lluís Llach, a El jorn dels miserables, constatava: “Quanta ràbia que tinc, i no vull pas oblidar-la.” I Oriol Tramvia reblava: “Qui tingués, qui tingués un misto / per tal, per tal del món cremar.” Aquella gent feia companyia, de debò.

Van arribar, finalment, les magnífiques cançons de desamor. En recordo tres. Primera: Em dius que el nostre amor, amb lletra de Joan Vergés i cantada per Toti Soler: “Amiga de la mort, / camí de vela blanca, / la llum del nostre amor / és una flor que es tanca.” Segona: el Jim de Billie Holiday versionat per Maria del Mar Bonet: “Sé que el dia que m'estimi em deixarà.” I Joan Manuel Serrat, és clar: “Em vaig quedar ben fotut, / conillet de vellut.” Després, com que volíem ser moderns, vam cometre l'error de deixar d'escoltar aquelles cançons. Però d'això en parlaré la setmana vinent.