Llibres

novel·la

xavier serrahima

Un premi Goncourt ‘high concept'

Per més que, en general, creure en la infal·libilitat dels premis literaris sovint sigui més una qüestió de fe que de raó –“els premis s'obliden i les novel·les queden”, deia Joan Sales a Mercè Rodoreda en una de les cartes que li adreçà–, no és gens aventurat afirmar que un dels premis europeus que gaudeixen d'un major prestigi és el Goncourt, a obra publicada. Per a les lletres franceses suposa un dels moments més importants de l'any, i una consagració del seu autor, que veu que el seu nom s'incorpora a una llista d'il·lustres genis de la ploma. Res més natural, doncs, que esperem amb ànsia poder-lo llegir.

El darrer, corresponent a l'edició del 2013, l'ha publicat entre nosaltres Edicions Bromera: un extens retrat de la Primera Guerra Mundial que venia precedit per unes molt generoses vendes al país veí, de més de 500.000 exemplars. Un llibre que, per tot plegat, et crema a les mans d'impaciència, així que l'agafes, que gairebé no pots esperar a arribar a casa per començar-lo, de tant com n'esperes.

Però que, així que t'hi endinses, et cau de les mans; que et decep, no ja per la qualitat del guardó que va rebre –que no és que li vagi gran, sinó grandíssim!–, sinó com a simple novel·la de mèrit. Des del punt de vista literari és, per dir-ho amb elegància, d'allò més discret, mancat totalment de força narrativa, com si en escriure-la l'autor, més que en una obra literària, estigués pensant en la seva possible adaptació cinematogràfica, facilitant al màxim la feina de l'adaptador. I, el que és més greu –no em plau gens ésser tan destraler, però de vegades no (em) queda altre remei–, en una pel·lícula d'aquestes de high concept¸que es poden resumir en poques paraules i on l'entreteniment i l'acció tenen molta més importància que no pas la (in)versemblança de l'argument. No cometré l'error d'esmerçar el meu temps sintetitzant-lo, però sí que remarcaré que té molt de serial sud-americà, on els protagonistes es van trobant i retrobant casualment any rere any a París com si fos tan petit i endogàmic com un poble mig abandonat dels Pirineus, on tot és molt –massa, de fet– evident i previsible, i que es clou amb un final tan com cal que quasi fa envermellir de vergonya. Els personatges, que haurien de conferir-li vigor i gruix, que haurien d'ésser el pilar damunt del qual se sostingués tota la trama, no tan sols són maniqueus sinó tan plans que esdevenen gairebé transparents –“Pradelle, esperit simple i sense matisos, se sortia fàcilment amb la seva perquè la seva tosquedat sovint desanimava la intel·ligència dels seus interlocutors”.

Si a això hi afegim que els seus comportaments i alguns dels seus forçats canvis d'actitud es pretenen justificar d'una manera tan maldestra com insostenible –“D'origen rural, condemnat a la submissió davant els fenòmens naturals, havia acceptat aquesta subordinació civil [al Capità Pradelle] com la continuació lògica d'un estat de coses”– i que alguns dels esdeveniments narrats no és que facin grinyolar l'argument, sinó que l'encallen per la seva manca d'autenticitat i de credibilitat, segurament no cal dir-ne gaire més.

Potser si els membres del jurat del Goncourt volien aprofitar l'avinentesa per homenatjar els 70 anys de la Primera Guerra Mundial haurien d'haver estat més exigents, literàriament.

Ens veurem allà dalt
Pierre Lemaitre
Traducció: Albert Pejó Edicions: Bromera Alzira, 2014 Pàgines: 480 Preu: 19,95 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.