Una altra pintura encara és possible

La pintura contemporània també pateix els efectes de l'espectacularització de la cultura. Es cotitza el seu grau d'impacte en la mesura que anestesia formes de pensar i de sentir. Un flaix encegador. Una closca buida que commou a la lleugera i sense deixar cap mena de pòsit. És clar que això es pot llegir d'una altra manera, en clau molt més positiva, per bé que enganyosa: de tants cops que l'han donat per morta, la pintura ha sabut reinventar-se per acabar trobant el seu encaix en els nostres temps tan hipertecnològics. Però quin encaix? La banalitat i l'estridència han manllevat la raó de ser de la pintura. Per sort, no de tota. Encara avui, una altra pintura és possible. I necessària, sobretot necessària.

Dolors Rusiñol Masramon –a partir d'ara, Rusiñol Masramon, la seva firma artística– combat aquests cants de sirena amb una obra que mira endins. Ben endins. Tant, que custodia un enigma que només apreciaran els espectadors involucrats. En tot el que representa en els seus quadres hi impera un silenci inquietant. El secret és furgar més enllà del que veuen els nostres ulls. Ens hem de deixar portar per les textures i les atmosferes complexes, belles i decadents dels seus quadres.

La seva pintura està construïda a partir d'instants fugaços. Beu de la vida i de la història de l'art. Combina la tensió i la serenor. I implora un nou sentit de la figuració. La menystinguda figuració. Rusiñol Masramon (Vic, 1959; viu i treballa a Olot) vitalitza la figuració en unes obres que s'articulen amb el collage –és meravellós com tracta els papers abans d'enganxar-los a la tela: amb l'ajuda dels pigments, els dota d'una ànima nova– i amb fotografies que ella mateixa captura en la seva activitat diària o en el seu temps d'oci. Té fixació pel món dels nens. Els jocs de la mainada alimenten les seves pintures d'una innocència un punt maliciosa que impregna l'enigma que ens suggereix el seu treball. Una innocència aparent que trobem en una altra de les temàtiques de la seva obra: gent que observa una obra d'art d'un museu. Gent que, amb la seva mirada, espera alguna cosa de l'art: pensaments, sensacions, desitjos. La pintura de Rusiñol Masramon no és monolítica. De fet, més que de pintura, hauríem de parlar de pintures, perquè el punt de vista de cada espectador determina una percepció diferent, oposada fins i tot, i ella les atén totes.

Aquesta connexió laberíntica i subterrània amb l'espectador de l'art és el que confereix personalitat pròpia a la seva obra. Per què seguim mirant una pintura avui? Què hi busquem? Què hi trobem? Què ens manca en les nostres vides que encara ens fa creure en la pintura? Rusiñol Masramon fusiona vida i art en unes obres que sembla que surin en l'espai. Diuen que pinta escenes urbanes. Però jo hi veig més uns anhels de transcendència en unes imatges quotidianes a priori insignificants. No representa persones sinó el lloc de les persones al món. I, no és per casualitat ni per caprici, la seva obra està més a prop de la poesia que de les pràctiques pictòriques d'avui.