Quin desastre d'universitats!

Si ja heu escoltat Víctor Jara fins a l'extenuació i us heu immunitzat amb els telenotícies, el millor que podeu fer perquè la vostra depre es mantingui en ple rendiment és quedar amb una colla de professors universitaris. Us pintaran un panorama tan magre que perdreu tota esperança en un futur millor. Ja deveu haver sentit a dir que tenim un país amb un fracàs escolar de primera i un índex de lectura que ens eleva a les primeres posicions dels rànquings de l'analfabetisme funcional. El que no es diu tant és que a les universitats es reprodueixen aquests clixés. El nivell que s'exigia fa unes dècades, ara és impossible de pretendre. Els qui abans treien un cinc, ara reben un nou i els que treien un deu, ja no existeixen.

El professor aprèn de pressa que no pot parar atenció a les faltes d'ortografia, que els suspensos només li portaran reclamacions i que si posa males notes, els que l'han contractat se'l miraran malament perquè vol dir que no tracta prou bé la clientela.

Caldrien sis anys perquè els joves assolissin un bon nivell de partida i aprenguessin allò que no se'ls ha explicat abans, però ara encara és pitjor: els graus es volen reduir a tres cursos.

En aquest context sempre hi ha qui s'ho intenta mirar de manera optimista i surt amb aquella frase: “La vida ja els suspendrà”, però, és clar, si d'aquí a deu anys, als metges que ens operen, als arquitectes que ens fan cases, als mestres que eduquen i als enginyers que construeixen les preses els ha de suspendre la vida, més val que faci temps que ens haguem exiliat a Corea que, en això de l'educació, ens donen mil voltes.