Deliciosament desafinat

El geni Dylan ha tornat a fer una de les seves genialitats. I aquesta vegada sense xarxa de seguretat, disposat a caure a la pista sense contemplacions. Així, al seu últim treball, Shadows in the night, rebla el clau i incorpora al seu catàleg un bon grapat de temes clàssics dels anys quaranta i cinquanta, de les grans veus i els grans compositors, com ara Frank Sinatra i Irving Berlin. Ho ha fet amb la seva banda habitual dels últims vint anys, amb el seu guardaespatlles Tony Garnier al baix, Donny Herron, Charlie Sexton i Stu Kimball a les guitarres, i George Receli a les percussions. El disc, per dir-ho suaument, no admet comparació entre les peces originals i les interpretades per Dylan i la seva banda. Dylan no exhibeix la veu prodigiosa que va lluir a Self portrait, de l'any 1970, sinó que és com un motor rebentat, que difícilment pot deixar de desafinar, més quan ens trobem amb cançons com I'm a fool to want you, del 1957, que es diu que Sinatra va gravar amb el cor trencat per l'amor inestable d'Ava Gardner. “Sóc un boig per estimar-te”, repetia Sinatra –que n'havia escrit la lletra–, i el tema va continuar per la veu torturada de Billie Holiday, que la va convertir en un clàssic del desamor. “Per estimar un amor que no és sincer. Sóc un boig per intentar retenir-te”, repetien les privilegiades veus de Sinatra i Billie Holiday. La segona, The night we called it a day, és un tema del 1942, quan Dylan era encara un bebè. Per què ha fet Dylan aquest homenatge tan arriscat? Suposo que ha estat gairebé una qüestió ideològica i de supervivència d'un estil.

L'admiració de Dylan per Sinatra no és nova. En la seva autobiografia explicava que va descartar anar a una manifestació sobre els drets civils a la qual el reclamaven perquè aquella mateixa tarda actuava en un club de Manhattan Frank Sinatra. El dels ulls blaus també va intentar penetrar en l'univers Dylan i va fer algunes observacions curioses sobre el to aspre de la seva veu. No sé què hauria pensat sobre el seu deixeble, però no m'atreveixo a fer-li una esmena a la totalitat perquè suposo, com em va passar el primer cop que el vaig sentir quan era un marrec, que necessitaré més audicions per pair-lo. Paciència, doncs.

Abans de presentar-lo públicament, el mateix Dylan va fer unes declaracions –després de tres anys de mutisme total– en què deia que el llegat de Frank Sinatra “... mai no se n'ha anat. Moltes de les coses que pensàvem que es perpetuarien ja no hi són, però ell sí que hi és”. Dylan havia dit que Sinatra era la muntanya que s'havia d'escalar. El músic de Minnesota es va atrevir a aventurar sobre el que Sinatra opinaria del seu àlbum: “Crec que davant de tot, el que resultaria més sorprenent és el fet d'haver tocat aquestes cançons amb una banda de cinc membres. Crec que se sentiria d'alguna manera orgullós.” No hem d'oblidar que Sinatra utilitzava unes orquestres com a mínim de trenta músics, i s'ocupava personalment de les orquestracions i, fins i tot, de com s'havien de tocar determinats instruments. Era un perfeccionista gairebé neuròtic, que no va acceptar tota l'espontaneïtat i descontrol de la generació que Dylan i els britànics van liderar als seixanta. En fi, Shadows in the night admet tota mena d'especulacions perquè és com una capsa de Pandora oberta. Dylan també va parlar sobre Irving Berlin, dient: “Només conec una persona que ho ha fet tot, i era Irving Berlin: va escriure la melodia i la lletra. Era tot un geni. Vull dir que tenia un do, i sempre estava creant...” Sorprèn que després de més de seixanta discos i d'una carrera que es va iniciar el 1961, amb milers de cançons compostes –i les que deu tenir a les llibretes!– prefereixi oferir-nos un catàleg d'influències i que no es reprimeixi gens en el moment de forçar l'estil, la veu i les necessitats per portar-les al seu port. Podríem dir que és un temerari si no coneguéssim el personatge. El nou disc és tan sols un esglaó cap a una visió de la música des de la perspectiva d'algú que ha estat l'avantguarda, un rupturista i, alhora, un amant de la tradició. Els exemples exposats s'estenen per tots els temes triats. Stay with me és una cançó plena d'esperança, a diferència de les dues primeres. Els grans arranjaments de Sinatra han estat portats a l'extrem per Dylan, que va decidir fer el disc d'una manera peculiar: “Només hi havia una manera de gravar aquestes cançons: en directe, des del terra amb pocs micròfons. Sense cascos, sense overdubs, ni cabina per gravar la veu, ni tracking per separat. Sé que és a la antiga però per a mi és l'única manera possible de gravar-les, les cantava a sis polsades del micròfon.”

A part de les qüestions tècniques, el més sucós de l'entrevista són les interessants disquisicions morals sobre l'actualitat: “Aquestes cançons tenen una gran virtut. Si algú troba que són sentimentals, és el seu problema. La vida de les persones d'avui és plena de vicis en tots els àmbits i en tot el que els envolta. L'ambició, la cobdícia i l'egoisme, tenen a veure amb el vici. Tard o d'hora haurem de veure-ho a través d'aquest filtre o no sobreviurem... No veiem la gent destruïda per aquests vicis sinó només el seu glamur. És pertot arreu –des dels grans cartells fins al cinema, diaris, revistes... Es pot veure la destrucció de la vida humana amb sorna allà on miris. Aquestes cançons són qualsevol cosa menys això...” També es va mostrar crític amb la influència corporativa als Estats Units: “Les empreses han agafat el control. Fins i tot en la gravació d'estudi. Quan viatges de costa a costa, veus les persones amb la mateixa roba, pensant en els mateixos pensaments i menjant el mateix menjar. Tot és processat.” Més raó que un sant.