Ganes de ser modern

Durant els anys vuitanta, la modernitat espanyola va ser monopolitzada per l'anomenada movida, sovint seguida de l'adjectiu madrileña. A la llarga nit del franquisme la va succeir aquesta explosió juvenil de llum, alegria i color, que va gaudir de la complicitat de l'alcalde madrileny Enrique Tierno Galván, de la premsa i els mitjans de radiodifusió públics i privats de la capital. La movida va tenir un retorn molt actiu a Vigo, però no va originar cap fenomen rellevant a Catalunya.

Vista en perspectiva, la movida va ser un tall dràstic. Els músics anteriors eren vistos com dinosaures que mereixien l'eutanàsia del mercat. Després de dècades d'aïllament, Madrid tenia ganes de reinventar-se i va importar a corre-cuita tot de tendències internacionals. Una vegada mort Franco, la política semblava cosa del passat. Els grups de la movida eren frívols, celebraven la moda, vindicaven el goig de viure, el plaer, la velocitat.

Per què a Catalunya no es va produir cap fenomen semblant? Doncs perquè aquí no n'hi havia prou que morís el dictador, sinó que calia emprendre la tasca de reconstruir una cultura silenciada, començant per la llengua pròpia. Quan va arribar la Transició, els joves madrilenys es van trobar una llengua àgil, viva, mal·leable, transmesa sense interrupció a l'escola i als mitjans de comunicació. Aquí, en canvi, un dels efectes del franquisme va ser que el català fos connotat: burgès, rural, antic, polititzat (alguns indocumentats encara ho creuen). D'altra banda, resultava difícil celebrar la vida amb una eina que presentava dubtes gramaticals a la majoria de la població. Per a un jove català dels vuitanta, competir amb la normalitat madrilenya resultava una tasca titànica, no només en termes de mercat sinó perquè escriure una cançó era una gimcana.

Com succeïa a Madrid, també aquí els cantants dels setanta van ser considerats anacrònics, i també aquí van ser rellevats per grups madrilenys i gallecs, que eren més joves i més divertits. Durant anys, cantar en castellà va ser modern, mentre que fer-ho en català era propi de nacionalistes, gent tancada, o ressentida, o que es complicava innecessàriament la vida (en aquest sentit, el mapa musical de l'Estat és tan radial com el de l'AVE). Avui, després de dècades d'ensenyament i de mitjans de comunicació en català, estem recuperant el temps perdut. Abunden els grups musicals solvents –vindicatius, costumistes, escapistes, tant és–, que són un símptoma de normalitat i alhora una bona manera d'arribar-hi.