Jo pregunto

Cada temporada, en el món de la política es posen de moda certes expressions. El mecanisme de reproducció és molt senzill: algú les fa anar per primera vegada i després altres polítics les capten i les repeteixen fins que periodistes i opinadors engeguen els seus ventiladors i aleshores s'escampen per tota la societat. Recorden “el 3 per cent” de l'expresident Pasqual Maragall? Recorden el “creuar les línies vermelles” de l'actual president? Recorden l'“estirar la manta” de l'historiador Agustí Colomines? També existeix la versió de paraula única com ara les famoses “sinergies” que havien de portar-nos tots pel bon camí i després va venir la crisi econòmica.

Darrerament, l'expressió que circula per tots els passadissos del país és “la creació d'estructures d'estat”. Fa un cert temps que circula i ara tenim el marcador posat per mesurar el compte enrere fins a les eleccions del mes de setembre. De moment, quan es parla d'estructures d'estat es parla sobretot dels mitjans econòmics necessaris per fer front als pagaments de les despeses que garanteixin el benestar de la nostra societat, començant per la hisenda pròpia, la seguretat social i les infraestructures bàsiques.

I jo voldria preguntar quan es plantejarà a fons el tema de les estructures d'estat en el terreny de la cultura. De moment, la cultura només surt d'esquitllentes quan es parla de la continuïtat del sistema educatiu i l'oficialitat i/o cooficialitat de les llengües del futur estat. De fet, només recordo que el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, hagi dit alguna cosa de profit quan ha declarat que el pressupost del seu departament augmentaria de manera significativa amb la independència de Catalunya.

Les estructures d'estat en matèria de cultura són una qüestió central per a la societat catalana, encara que l'estament polític del país no ho vulgui considerar de vital importància, perquè sempre prioritza altres temes que creu que són més essencials. Ara, per anar bé, hauríem d'estar preparant les estructures d'estat de cultura amb la implicació de tothom que es mou en aquest sector: actors, companyies de teatre, teatres, guionistes, companyies de ball, músics, compositors, cantants, sales de concerts, escriptors, editors, crítics, arquitectes, ensenyants a tots els nivells, artistes, galeristes, cuiners, pensadors, historiadors, televisions, ràdios, premsa escrita, associacions, fundacions, museus i un llarguíssim etcètera, perquè el teixit del sector cultural és ric, divers i plural i cal que s'unifiqui i vagi a l'una.

En el món de la cultura, el dia de l'hipotètic endemà que preconitza la productora Isona Passola, tot, absolutament tot canviarà de dalt a baix. En matèria cultural tot el país canviarà. No serà el mateix la ciutat de Barcelona que passarà a ser capital del país, en lloc de ser una capital de regió que ha de competir miserablement amb Madrid. La relació entre Barcelona i la resta del territori no serà la mateixa. La llengua d'instrucció als centres educatius públics del país no haurà d'estar sotmesa a les pressions i ingerències de la situació actual. Associacions com Òmnium Cultural s'hauran de transformar completament. L'AELC, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, passarà a ser l'AE, Associació d'Escriptors, a seques. L'ACEC, Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya, haurà de redefinir la seva missió.

Hi ha molta, moltíssima feina a fer i, segons com, poquíssim temps per fer-la. I jo voldria preguntar quan es plantejarà a fons el tema de les estructures d'estat en el terreny de la cultura?