entrevista. Salvatore Adamo
cantant
“A l'escenari és on visc més intensament”
Quan el Festival del Mil·lenni va dur Salvatore Adamo (Comiso, Sicília, 1943) el gener del 2007 al Palau de la Música, feia divuit anys que “el jardiner de l'amor” –com el va batejar Jacques Brel– no cantava a Barcelona. L'èxit aclaparador d'aquella actuació va fer que Adamo es convertís des d'aleshores en un nom recurrent en les programacions dels festivals catalans. Avui, també en el marc del Mil·lenni, el cantautor italobelga –amb 50 anys de carrera, 500 cançons i més de 100 milions de discos venuts– actua a L'Auditori, on cantarà –és clar– èxits com ara Un mechón de tu cabello, Mis manos en tu cintura i La beauté des femmes.
Quina relació l'uneix amb Catalunya?
Tinc molt bons records de Barcelona. Vaig actuar-hi per primer cop el 1966. Els músics no van poder arribar perquè hi havia una tempesta de neu a Brussel·les i vaig haver de fer el concert, d'una hora i mitja, tot sol amb la guitarra. Després hi he tornat molts cops, tant a actuar com particularment. Em sembla una ciutat fascinant, amb una relació molt forta amb l'art.
Una cançó seva, ‘Manuel', denunciava el règim franquista. Com va sorgir?
Un amic em va explicar el cas d'un periodista espanyol que havia anat a la presó per un article que havia escrit. Vaig escriure Manuel en francès i es va traduir a diversos idiomes, però en aquell moment no em van deixar publicar-la en espanyol. La vaig cantar arreu del món.
És un cantant ‘romàntic', però sovint ha cantat sobre temes socials i polítics. Quina ha de ser la relació d'un cantautor amb els problemes que l'envolten?
Ja de ben jovenet em vaig adonar que un cantautor ha de baixar dels núvols, ha de tocar el que té més a prop. Vaig escriure Inshallah [una cançó contextualitzada en la Guerra dels Sis Dies entre Israel i uns quants estats veïns] quan només tenia 23 anys. Però el meu enfocament sempre ha estat més humanista que polític, sempre he volgut anar més enllà de la política. M'interessa parlar de les coses que tothom té més a prop. En el cas de l'ecologia, per exemple, no trobo justificat que un partit polític només es dediqui a aquest tema. Tots els partits polítics haurien d'ocupar-se de l'ecologia perquè és un problema universal, que ens afecta tots.
Nascut a Sicília, belga d'adopció, estrella a França... sempre s'ha definit, bàsicament, com a europeu. Què en pensa de com la crisi ha fet canviar Europa?
El tema d'Europa és molt delicat. Crec que l'ideal seria poder respectar la personalitat de tots els pobles europeus. És evident que un grec no pot viure igual que un alemany. És en el seu metabolisme, podríem dir. Els horaris no poden ser els mateixos. Quan a Grècia o a Sicília, per exemple, pica el sol i s'està a 40 graus de temperatura... Són factors que s'han de tenir en compte.
Com ha viscut el fet que, com a cantant romàntic, formi part de la vida i els records sentimentals de tanta gent?
Sóc conscient que formo part del bagatge emocional de moltes persones. Li posaré un exemple. L'últim cop que vaig anar a Xile, un cop havia agafat l'equipatge i passat la duana, un senyor se'm va apropar i em va dir que havia conegut la seva dona amb Mis manos en tu cintura i l'havia deixada amb una altra cançó meva. Sempre m'havia trobat que em deien que les parelles s'havien conegut amb temes meus, però mai que s'havien deixat...
Supera ja els 70 anys. Què el motiva a continuar pujant a un escenari?
Per mi ser a l'escenari és vital. Jo vull resistir el màxim que sigui possible. Per mi, i crec que per a la majoria d'artistes, l'escenari és on visc més intensament. Fins que pugui, hi pujaré. Serà molt difícil deixar-ho, encara que els meus fills i néts em diguin que ho faci... Vull arribar a ser-hi el més vell que pugui i espero que no resulti massa patètic...
Tenim l'exemple de Charles Aznavour, que té 90 anys i encara continua al peu del canó.
Exacte. Ell és un model per a mi. Ja em va influenciar molt quan vaig començar perquè va ser el primer a cantar amb una veu no acadèmica. I és admirable l'energia que avui en dia encara traspua a l'escenari.
Després de tota una vida, quins valors han acabat esdevenint els més importants?
El meu pare, que sempre va treballar de miner, em va ensenyar que el més important és l'afecte, l'amor, el respecte per la dignitat dels altres. Aquests són els valors més importants per mi, que intento mantenir.
Pensa sovint en què hauria estat de la seva vida sense la cançó?
No vull ni pensar-ho. De fet, jo no he hagut de treballar mai en una cosa que no sigui la música. A Itàlia s'ha publicat alguns cops que jo vaig treballar de miner abans de dedicar-me a la música, però no és veritat, els meus pares es van haver de sacrificar molt per mi, per pagar-me els estudis, i que jo no hagués de baixar a la mina [la família d'Adamo va emigrar a Bèlgica per treballar, l'any 1947, a les mines de Marcinelle].
Hi havia tradició musical a la seva família?
No. Al meu pare li agradava cantar, allò típic dels diumenges, després de dinar. Però mai va cantar professionalment.
Què oferirà en aquesta visita a Barcelona?
Hi ha una desena de cançons que no puc no cantar-les. Seria impensable. La gent no ho entendria. Aleshores el que faré és combinar-les amb cançons més recents. En total, n'interpretaré una trentena.
Quins projecte té?
Precisament avui surt a Itàlia una novel·la que vaig escriure el 2001 titulada La notte, l'attesa. Té una part molt autobiogràfica, dels meus records d'infància a Sicília, i una altra totalment inventada, ja que el protagonista treballa en una casa de pompes fúnebres. És un llibre amb molt d'humor negre. Per mi l'humor és molt important.