“En el fons, al neolític eren com nosaltres”

Als 14 anys ja tenia clar que m'agra­dava. Tenia una ger­mana més gran que jo, la Carme, que havia fet història i jo, en veure-ho, m'hi vaig sen­tir atret. Ales­ho­res m'agra­dava la història en gene­ral, que si grecs, que si romans, que si egip­cis...

Al grup esco­lar Bru­guera de Girona fins a quart de bat­xi­lle­rat i després vaig anar a l'ins­ti­tut fins al PREU i, segui­da­ment, vaig sal­tar a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. Vaig fer història gene­ral, cen­trada en antiga i medi­e­val (en canvi, la moderna no la vaig fer tant), i quan ja estava a punt d'aca­bar, em vaig apun­tar a l'espe­ci­a­lit­zació d'història antiga.

Sí, vaig pen­sar que valia la pena. I a més, vaig deci­dir-me a fer una altra espe­ci­a­lit­zació, que era arque­o­lo­gia. Final­ment em vaig endin­sar en la pre­història, segu­ra­ment influ­en­ciat per pro­fes­sors molt bons. Vaig tenir Miquel Tar­ra­dell, per exem­ple. Era gent molt entu­si­asta.

Volia saber què hi havia abans del que més o menys ja era cone­gut. Pensa que el que ens expli­ca­ven de pre­història a bat­xi­lle­rat –tot i haver-hi pro­fes­sors extra­or­di­na­ris, com ara Sobrequés– era sobre els nean­der­tals, la mandíbula de Banyo­les, els Homo sapi­ens sapi­ens i després ja saltàvem als romans, com qui diu. Hi havia un buit molt gran. La meva curi­o­si­tat anava cap aquí: “Què passa? Com és que hi ha aquest buit?” Alguns pro­fes­sors de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona van ser els que ens van començar a obrir els ulls a tots. Jo ho veia una mica com la història dels pio­ners, una gent que va des­co­brir Europa abans que els grecs, els romans o altres impe­ris de con­que­ri­dors com els egip­cis. Gent que de mica en mica, al llarg de mil·len­nis, es va anar apo­de­rant d'Europa. Una mica com els colons del Far West ame­ricà. Em va fer gràcia i pot­ser per això vaig aca­bar cen­trant-me en el neolític: amb una gent que ve de fora i de mica en mica es va apo­de­rant d'un con­ti­nent.

No m'han pas dece­but. Home, a vega­des pen­ses que podries haver fet altres coses o fer-les d'una manera dife­rent.

Mira, vaig començar a exca­var el 1972, al jaci­ment de Medi­ona. De fet, hi vaig anar com a fotògraf. En aque­lla època exca­vava poca gent i pràcti­ca­ment tots eren nois. Les noies a qui dei­xa­ven exca­var eren molt comp­ta­des, els pro­fes­sors no n'hi volien perquè deien que no sabien fer anar el pic... En aque­lles pri­me­res exca­va­ci­ons vaig des­co­brir que les coses esta­ven super­po­sa­des, i em va fer molta gràcia. Pen­sar que tu estàs vivint en un lloc i, sota teu, hi ha capes i capes d'història. El pri­mer que vaig desen­ter­rar? Era ceràmica pre­històrica. Jo estava acos­tu­mat a la de la Bis­bal i la que hi havia per casa [riu] i ima­gina't des­co­brir una peça impo­nent, de parets grui­xu­des, pre­pa­rada per resis­tir el foc! Això em va sor­pren­dre força i la ceràmica aca­ba­ria sent una de les meves grans pas­si­ons. També ho serien altres coses, com ara la indústria òssia, però real­ment la ceràmica va ser una cosa que em va sor­pren­dre perquè era dife­rent, però alhora, molt simi­lar a l'actual.

És que si t'hi fixes, un pagès del segle XIX era molt simi­lar a un pagès del neolític. A la Draga mateix, hem tro­bat eines que són cla­va­des, exac­tes, a les que es feien ser­vir fa uns anys. I és que la funció fa la cosa: si tu has de plan­tar un pèsol, l'estri ha de ser el mateix ara que 3.000 anys abans de Crist. Són coses que et fan veure que les seves solu­ci­ons tècni­ques eren molt sem­blants a les nos­tres. A mida que vas conei­xent-los et vas apro­pant a aquesta gent i els perds el res­pecte, per dir-ho d'alguna manera, perquè veus que, en el fons, eren exac­ta­ment iguals que nosal­tres. Sim­ple­ment, no dis­po­sa­ven de la tec­no­lo­gia que hem acu­mu­lat nosal­tres. Però el més bàsic per poder sobre­viure, en un món de rama­ders, page­sos i recol·lec­tors, ja ho tenien com nosal­tres.

Jo crec que sí. Ara està molt de moda el tema de l'eco­lo­gisme. Doncs aque­lla gent ja ho sabia. Els pri­mers grans des­truc­tors de bos­cos van ser els del neolític, però van saber atu­rar-se a temps. Els pri­mers del neolític van des­fo­res­tar molt perquè havien d'obrir camps de con­reu, però alhora res­pec­ta­ven els bos­cos perquè, si no en tenien, no tenien matèria pri­mera. De seguida van saber que havien de guar­dar taques de bos­cos, zones on anar a bus­car la matèria pri­mera que neces­si­ta­ven per fer les cases o per cons­truir les seves eines. D'alguna manera eren gent molt més cons­ci­ent de tot això. El gran dal­ta­baix va venir en l'època dels grans impe­ris, començant pels romans. Més enda­vant, l'imperi espa­nyol seria famós per haver-se car­re­gat tots els bos­cos de Cas­te­lla i de la Península en gene­ral per poder cons­truir l'Armada. Tots els grans poders fan coses des­me­su­ra­des, ara bé, petits gru­pets de 25 o 100 per­so­nes, que viuen en un poblat i bus­quen només sobre­viure, el que fan al vol­tant és més que res neteja i no pas des­trossa. I també orde­na­ment. Aquest pai­satge que tenim tots al cap, amb cla­pes de bos­cos i camps, és un invent del neolític. Nosal­tres per­ce­bem aquests pai­sat­ges o un ramat de vaques com a símbol de riquesa, igual que la gent del neolític. Els ramats de cabres, que en aque­lla època supo­sa­ven una gran pros­pe­ri­tat, entre nosal­tres ha per­dut aquest sim­bo­lisme, però a l'Àfrica encara no.

Sí, jo havia exca­vat en coves i, prin­ci­pal­ment, en dòlmens a l'Empordà. La Draga es va poder exca­var perquè va sor­tir l'opor­tu­ni­tat en el moment adi­ent. Com passa algu­nes vega­des, tot va ser fruit de la casu­a­li­tat. Men­tre feien les obres de la Vila Olímpica un afi­ci­o­nat de Girona, Joan Abad, va tro­bar una ceràmica car­dial, el frag­ment d'un os d'un bou i em sem­bla que una pet­xina. Amb aques­tes poques coses vam poder deduir que allà hi havia un assen­ta­ment del neolític antic.

No, perquè els pre­his­to­ri­a­dors estem acos­tu­mats a espais petits, com ara coves. Rara­ment tre­ba­lla­ves en un poblat perquè els poblats són molt difícils de tro­bar. Una cova o un dol­men estan pre­sents en el pai­satge, però un poblat està enter­rat i ha de ser per casu­a­li­tat que enso­pe­guis amb mate­ri­als que han sor­tit a la superfície. Jo només m'hi he tro­bat dos cops: a la Draga i a Ca n'Isaac, a Palau-Saver­dera.

No. A la zona cons­truïda, de seguida sor­tia la roca.

Vaig començar el setem­bre del 1976. Havia fet opo­si­ci­ons a pro­fes­sor en un ins­ti­tut de Girona i just quan estava a punt d'incor­po­rar-m'hi em va sor­tir l'oferta d'aquí, a través de la Dipu­tació. Bus­ca­ven algú que es fes càrrec d'aquest museu, d'igual manera que van dema­nar a Narcís Soler que es cuidés de les coves de Serinyà. Fins ales­ho­res, del museu se'n cui­dava el Cen­tre d'Estu­dis Comar­cals de Banyo­les, que diri­gia Jaume Butiñà, però ho van tras­pas­sar a l'Ajun­ta­ment.

Bé, el museu cons­tava d'unes vitri­nes amb una caixa i calai­xos a sota per guar­dar-hi mate­ri­als. El 1949 havien mun­tat la Sala Coro­mi­nas i quan jo hi vaig entrar estava atapeïda de mobles d'aquests.

No gai­res. No hi havia con­serge i per entrar-hi s'havia d'anar a dema­nar la clau a can Jepet (el fle­quer del davant del museu). Jo em vaig cui­dar de visi­tes esco­lars, con­cer­ta­des entre set­mana, i els diu­men­ges un poli­cia muni­ci­pal obria per als visi­tants indi­vi­du­als. Com que no teníem per­so­nal, jo em cui­dava de gai­rebé tot. I com que vivia aquí a la vora, em tenien a mà per si sor­tia un impre­vist o si es pre­sen­tava una escola amb la qual no comp­ta­ves. No fit­xava, però havia de fer mol­tes més hores de les que em toca­ven.

Home, sí. En gene­ral, els arqueòlegs de la meva gene­ració que vam entrar en museus ho vam fer en llocs petits com era aquest, men­tre que els que tenien altres espe­ci­a­lit­za­ci­ons van entrar en museus d'art, més grans. A diferència dels grans museus arqueològics (com el de Cata­lu­nya, de Bar­ce­lona), que es dedi­ca­ven a expo­sar peces boni­ques, fos­sin d'on fos­sin, els locals esta­ven lli­gats al ter­ri­tori. Quan jo vaig arri­bar ja hi havia un fons, apor­tat pel Cen­tre d'Estu­dis, que havia fet una feina molt impor­tant.

Podria ser. Passa que el gran públic té més tendència als museus d'art. Sí que hem acon­se­guit atraure els grups d'estu­di­ants, tant de la comarca com de fora. De fet, de museus dedi­cats a l'arque­o­lo­gia en gene­ral, en que­den tres o qua­tre a tot el país. La majo­ria dels museus locals es dedi­quen a temes etnològics (el suro, per exem­ple), que atra­uen més fàcil­ment el turisme. A la gent, li interes­sen les coses boni­ques, que s'enten­guin amb faci­li­tat i impres­si­o­nin. Aquí tenim almenys deu o dotze peces que podrien estar per­fec­ta­ment en un museu naci­o­nal. I qual­se­vol peça de fusta de la Draga podria estar en qual­se­vol museu d'arque­o­lo­gia del món perquè n'hi ha poquíssi­mes.