La utopia de les paraules

Després de dues incursions en edicions comercials a les editorials Labreu i Pont de Petroli, Joan Vinuesa (Barcelona, 1952) torna a les edicions gairebé manuscrites dels seus poemes a Llibres de la Sopa Negra, amb el volum La utopia de les paraules, que ha publicat amb dibuixos de Lina Giralt, companya des dels anys setanta en revistes contraculturals i tota mena d'iniciatives al marge. Vinuesa ha alternat la poesia amb la pintura i la música, però s'ha mantingut fidel a una concepció del món creativa, on l'art té un paper primordial. Potser no figura als cànons ni a les antologies oficials, però Vinuesa ja recitava per bars, ateneus i presons quan molts dels poetes actuals encara no havien nascut. La seva obra, a més, té un no sé què d'explicació, de reflexionar mentre es fa preguntes, transcendents o quotidianes sobre el fet de la resistència, del seu jo entès com un “vagabund rodamón”.

Amb una cal·ligrafia que forma part de la mateixa essència del poema, cada peça esdevé una petita obra d'artesania. Exactament com quan fa un quadre durant anys o prepara un joc de cartes per inspirar el tarot que dibuixa el perfil dels dies o dels pastors que ens controlen l'existència. La vivència s'alterna amb la contemplació o el dubte psicològic, sovint en territoris intermedis, per exemple quan ens diu: “Un poema escrit per un filòsof és un tractat curt. I el poema escrit per un poeta, una religió impossible.”

El conec des dels anys de la militància en la poesia de carrer, quan només recitàvem quatre desesperats. Aleshores imprimíem versos i cartes astrals, al·legats a la revolució o manifestos que proclamaven la necessitat de pensar per un mateix, sense controls ni gurus. Eren uns anys, potser, més divertits que els actuals, però ara tenim més perspectiva sobre les coses. Jo, per exemple, per saber que Vinuesa és un artista amb totes les lletres.