Fer llistes (I)

M'han dit que fer llistes és una cosa molt hispster, que tot i ser un concepte creat als anys 40 del segle XX es veu que és sinònim de modernitat. Però pel que sembla no serveix qualsevol llista i que com acostuma a passar amb totes les coses que tenen regust d'avantguarda, res no és tan senzill com sembla a primer cop d'ull. Per entendre'ns, fer una llista de la compra no seria acceptat, tret, és clar, que aquesta llista estigués farcida de productes ètnics o de menges exòtiques. El que dèiem, res no és senzill ni obvi.

En això de les llistes, la gent de lletres fa temps que anem avançats i seguim amb reverència quasi mística els dictats i la veu dels llibreters que ens alliçonen setmana rere setmana sobre els llibres més venuts als seus respectius i respectables establiments. Però la pregunta és a l'aire (com aquell amor de John Paul Young): com es fan aquestes llistes? Hi ha un senyor barra senyora que truca a totes les llibreries del país, pregunta quins llibres s'han venut aquella setmana i va posant creuetes a la llista d'ISBN de les novetats? Algú telefona a una llibreria, fa la mateixa pregunta i la dependenta li diu a ull: “S'han venut 30 Milenes Busquets, 7 Dans Brown, 4 Javiers Cercas i 3 Com cuidar el meu bonsai, que una senyora va comprar per regalar a les seves companyes de bridge”? El periodista s'inventa directament la llista, tal i com fan algunes vegades amb l'horòscop per estalviar-se una trucada?

És clar que també hi ha variables, i pot passar que aquella setmana a la llibreria escollida s'hi hagi presentat Poemes, aforismes i reflexions a la vora de la catalítica, de la tieta Conxita, que ha fet venir tota la família i tot el veïnat, que han passat per caixa sense dir aquesta boca és meva i ha aconseguit vendre 132 llibres d'una autoedició (ara em sembla que els editors, també hipsters, en diuen edició d'autor) de 300 exemplars.

Doncs bé, si s'ha de fer justícia, i encara que només sigui durant una setmana efímera, la tieta Conxita serà (o hauria de ser) número 1 a la llista dels llibres més venuts, ja que tret que el Carlos Ruiz Zafón i la J.K. Rowling haguessin escrit a quatre mans les aventures de Harry Potter a la Barcelona de la postguerra ningú no hauria pogut vendre tants llibres en una única tarda-vespre.

També hi ha llegendes urbanes que afirmen que hi ha editors que compren els seus propis llibres i així, quan els veuen a dalt de tot de la llista, els periodistes en parlen tots a una (com Fuenteovejuna o els Tres Mosqueters) i aconsegueixen que la gent els compri de veritat, tancant el cercle i fent que l'editor guany diners.

Potser sí que deu ser cert que res no és tan simple com pot semblar a primera vista.