Diamants juguen i guanyen

Una novel·la a quatre mans és una covardia. Si el llibre a quatre, sis o vuit mans dóna com a resultat un bunyol, els propietaris de les mans queden il·lesos. Se salven ells i la culpa és dels altres. Després de tot, aquests llibres els compren família i amics molt i molt íntims, no? Com les festes de final de curs dels nostres fills. Aguantem fins que surten ells i són els millors i cap a casa. Però ves per on que, de vegades, el monstre de Frankenstein és electrocutat i torna a la vida. De fet aquest llibre escrit per quatre autors en llengua catalana té la rara virtut de ser llegit durant moltes de les seves gairebé dues-centes pàgines com un sol llibre d'un sol autor amb quatre cognoms.

És una bona novel·la convencional però eficaç, de gènere, de lectura de cap de setmana amb plaer i evasió. És a dir, que la broma, l'aposta, la pirueta funciona i deixes de veure-la i el llibre és un llibre, la novel·la és una novel·la i pots perfectament recomanar-la a qualsevol que li agradi llegir. Més enllà de familiars i amics molt amics. La reina de diamants dóna el que promet. Una història ràpida i previsible però no del tot, escrita per quatre autors que no fan trampes entre ells ni a la partida (no més de les aconsellables).

L'argument té tot allò que et faria comprar-ho i no comprar-ho. Gàngsters russos a la Costa Brava. Empresaris catalans corruptes. Prostíbuls afectats per la crisi. Dones Uma Thurman a Kill Bill. Romina i Albano en format assassins albanokosovars. I, és clar, diamants. Amb un argument pactat i via e-mail, els nostres quatre jugadors van escriure la seva part i després van mirar que els macarrons sortissin al dente. Van col·locar a la sortida el Llort (Barcelona, 1966), que era una aposta tan bona com arriscada. El Llort està en un punt dolç de la seva escriptura. Tot ho fa fàcil i dinàmic. Crea la sensació que pot explicar el que sigui en el format que li doni la gana. La seva part entra al teu cap com una persiana oberta a les deu del matí d'un diumenge complicat. Escatològic, directe, personatges i accions, brometes que fan gràcia i d'altres que només li'n fan a ell (tot molt Llort), però les seves pàgines són impecables. Tant, que penses que el pobre que va darrere... com s'ho farà? El segon jugador és el Sebastià Bennasar (Palma, 1976) i agafa la història del Llort i no perd ni força ni ritme. La porta allà on vol amb la figura del gàngster i el vodka i el fetge i la brutalitat i la confusió de tot plegat. El Bennasar també està en un moment d'aquells que tots els xuts li entren a porteria. Mà ferma, personatges creïbles malgrat treballar amb clixés. El Marc Moreno (Barcelona, 1977) és el tercer. No desmereix el conjunt però potser perquè dóna o ha de donar molta informació. Grinyola pel que fa a força i tensió narrativa. Alguns dels materials amb què treballa els personatges els apropa massa, al meu parer, a un vessant paròdic que no beneficia la història. Però és probable que això sigui una cosa volguda –però aleshores, innecessària argumentalment– ja que quan li toca el torn a Salvador Macip (Blanes, 1970) dóna una explicació a aquesta sensació. Macip reformula la història i ho fa amb ofici i la velocitat justa. Fa morir amb talent una història que val el preu que ha costat.

Si a la literatura negra catalana ja li surten bé fins i tot les juguesques, és més que una bona notícia, és un pòquer.