Decadència a la milanesa

En el número de febrer de la revista Ling (una revista que sorprèn per la seva singularitat, malgrat ser el producte d'una companyia aèria), Alberto G. Palomo comença el seu article sobre Milà explicant-nos que Dario Fo és molt crític amb la seva ciutat.

El premi Nobel del 1997 arriba a dir que Milà ha perdut l'ànima i, malauradament, té raó. S'ha convertit en un aparador insubstancial. L'oferta cultural és un negoci i si un vol delectar-se amb El sant sopar, de Leonardo, a Santa Maria delle Grazzie, ha de pagar 26 euros (s'inclou un llibre-guia perquè no sembli tan car) o si vol veure els quadres del Museu Poldi Pezzoli, els ha d'entreveure amb la ceràmica i la cristalleria barrejades, amb una falta de criteri museístic total. Vaja, que no s'han gastat ni un duro amb algú que pensi. L'únic que estan cuidats són els aparadors de les botigues.

Ens podríem entretenir tota una tarda comparant els brodadets de Dolce Gavanna amb els caladets de Giorgio Armani. Un també pot seure en un cafè i mirar com passen els italians ben empolainats, com els que retrata Paolo Sorrentino a la pel·lícula La grande bellezza, amb un maquillatge perfecte i una decadència total. Hi ha un desig malaltís per les aparences i, mentrestant, la ciutat està bruta, deixada, amb un enjardinament que fa pena i unes obres a contrarellotge perquè resulta que aquesta primavera serà la seu de l'Exposició Universal i el més calent és a l'aigüera, amb corrupcions incloses que encara ho han endarrerit tot més. És el que passa amb les ciutats quan s'obliden de la seva ànima i només pensen en els calés, Fo dixit: es tornen insuportables.