L'art d'escriure sobre art

L'estudiós David Tabbat, quan escrivia sobre Roberto Longhi, el millor crític italià de la Itàlia moderna, el va definir d'una manera diàfana: l'ull eloqüent. Aquell que té la capacitat d'escriure el que veu o mentre veu i ajusta el flux del llenguatge a la precisió de la retina. Aquest és el secret quan s'escriu d'art, no n'hi ha cap altre. Després, cada llengua té la seva música, i l'italià té una cadència lenta i ensucrada, com el francès, que resulta perfecte per a la descripció (només cal tenir en compte l'obra de Proust) i contrasta amb la forma més retòrica del castellà o amb el sintetisme quasi científic de l'anglès. No és el mateix llegir en versió original Vasari que Baudelaire o Updike quan escriuen d'art perquè llurs llengües defineixen la partitura que toquen.

Hi ha, però, una cosa en comú: tots ells escriuen mirant, prenent notes als tallers, als salons o a les galeries dels museus, i és per això que els seus missatges ens arriben com si estiguéssim amb ells. Res del que escriuen no és arbitrari ni forçat.

Avui, en canvi, es fa una crítica d'art sense obres d'art i regnen els escrits penjats en vinils a les sales dels museus o reproduïts als catàlegs de les mostres d'una teoria vàcua i epidèrmica i d'un barroquisme intel·ligible. Amb l'edat he descobert que quan no entenc el que llegeixo és que està mal escrit i que l'art d'escriure sobre art només es pot exercir des de la humilitat, és a dir, pensant no en el teu col·lega, que vols impressionar, o en el teu alumne, que vols seduir, sinó simplement en el lector que vol mirar amb tu.