L'art de connectar

La intersecció és un concepte matemàtic que, tanmateix, dóna molt de joc en el seu sentit figurat, com a espai de confluència d'elements diversos, com a territori on convergeixen realitats juxtaposades que, sense perdre cap d'elles la seva essència, es potencien recíprocament.

Així, d'entrada, Quadern d'interseccions s'hauria d'enquadrar en el gènere dels dietaris, però té la virtut de no deixar-se enquadrar fàcilment; en tot cas, és un llibre que no refusa el component teòric, però que resulta també altament suggeridor en la mesura que ens acosta al temps interior del seu autor, que ha reeixit a construir una obra d'una solidesa i coherència ben estimables, que combina el pensament amb l'amenitat i la bellesa descriptiva, que relliga l'ecologia amb la pintura, la política amb la filosofia, l'urbanisme amb la música..., i que aborda reflexions sobre l'art, la moral, la política i la natura. No és senzill trobar gaires peces literàries capaces de plasmar d'una manera tan incontestable la fecunda permeabilitat dels coneixements humans. De fet, si allò que convenim a anomenar cultura té algun sentit, no és pas el d'acumular dades, sinó el que fa possible identificar les connexions que existeixen entre les coses perquè, en darrera instància, ens ajudin a comprendre el món una mica millor.

Eugeni Perea (Riudoms, 1953) és doctor en història moderna, autor de llibres de gèneres diversos que van de la narrativa a l'assaig passant per la poesia, i especialista en l'estudi del paisatge a través de la literatura i les arts. Parlem, en certa manera, d'un escriptor atípic, per l'exigència que imposa a la seva obra i per la discreció amb què la treballa, al marge de modes i de compromisos; una obra que ja s'ha vist reconeguda amb premis com el Rovira i Virgili (2007) i l'Internacional de Literatura Antonio Machado (2012), entre altres.

S'ha dit a bastament que la primera gran qualitat del creador consisteix a saber mirar i fer d'aquesta profunditat de mirada l'eina per anar fornint els ingredients que seran objecte, amb posterioritat, del tractament que els farà esdevenir objecte artístic. La mirada de Perea se sent impulsada a deturar-se davant dels estímuls més diversos: d'un llibre antic a les formes capricioses dels núvols que contempla a la muntanya; de la corrupció política a una visita als tresors d'un museu; de la contemplació de les abelles a l'evocació de la infantesa en un món rural. Siguin quins siguin els pretextos, Perea sap convertir-los en material per reflexionar sobre la vida i, el que és més important, per convidar el lector a fer-ho, també.

No hi manca un component humorístic en determinats passatges: les observacions, entre l'aprensió i l'escepticisme, sobre el document que els metges obliguen a signar al pacient abans d'una intervenció, atenyen moments francament hilarants, o la ironia (amb càrrega de profunditat) que l'autor es permet a propòsit de la ignorància agosarada d'aquells que no han arribat “a llegir cent llibres” i la supèrbia prepotent dels qui “n'han llegit cent un”.

Perea posa de manifest l'estil del que ha assolit un alt coneixement del llenguatge i dels seus recursos, i que es fa evident, per exemple, en la manera acurada d'administrar d'expressions col·loquials a nocions específiques. L'esperit de fons que anima el llibre i el recorre de dalt a baix es pot resumir amb aquesta mena d'aforisme que ens regala l'autor: “És en la foscor on més llum de pensament ens cal i aleshores es fa imprescindible contemplar els arbres i aprendre a esporgar.”