Maceo: “El Girona Jazz Project té un gran nivell”

En una sala de l'hotel Ciutat de Girona, Maceo Parker es posa les ulleres negres i fent com si toqués el piano, amb la mirada una mica perduda, es converteix en Ray Charles. El saxofonista i cantant nord-americà, que acaba de fer 72 anys, va arribar dilluns a Girona, no per fer turisme, sinó per treballar des de dimarts, a La Mirona, en els assajos del concert que oferirà demà amb la big band Girona Jazz Project a la sala simfònica de l' Auditori de Girona , en el Black Music Festival , amb les entrades pràcticament exhaurides. Aquesta serà la tercera visita de Parker al festival, després d'haver-hi actuat amb la seva banda el 2008 i el 2012, però en aquest cas es tracta d'una producció pròpia del Black Music.

Un bon grapat de clàssics de Ray Charles centraran el concert de demà, que dóna continuïtat al treball que Maceo Parker ha fet en els últims anys amb la WDR Big Band de la ràdio pública de Colònia (Alemanya), plasmat en dos discos, Roots & Grooves (2007), que ja incloïa un ampli homenatge a Ray Charles, i Soul Classics (2012), en tots dos casos amb la direcció i els arranjaments del mestre novaiorquès Michael Abene, que també ha acompanyat Maceo a Girona. A més de la WDR, Parker només havia actuat fins ara amb una altra big band, la de la BBC, l'estiu passat.

“Estic realment impressionat pel gran nivell que té el Girona Jazz Project. Jo els dono la màxima puntuació possible. Ha estat molt fàcil treballar amb aquests grans músics, sense cap contacte previ”, diu Parker amb una passió no fingida. El seu representant a l'Estat espanyol, Alfonso Cito –treballa amb Parker des del 1997 i l'ha portat mitja dotzena de vegades als escenaris gironins–, confirma que hi ha interès de totes les parts perquè Parker i el Girona Jazz Project actuïn junts arreu dels Països Catalans i de l'Estat espanyol a partir de l'any vinent, quan l'agenda de Maceo ho permeti.

Perquè aquest septuagenari d'energia inesgotable no para de fer concerts i afirma que no se sent cansat en absolut ni s'imagina una vida lluny dels escenaris: “Estic convençut que jo estava destinat a fer això, que quan vaig néixer ja estava programat per dedicar-me a la música, perquè a la meva família era el més habitual: jo ja tocava el piano amb quatre o cinc anys i els meus germans Melvin i Kellis tocaven la bateria i el trombó, respectivament, així que era fàcil muntar una banda.”

Mig segle després d'haver entrat amb Melvin a la banda de James Brown –Kellis es va convertir en el primer professor de dret de la Universitat de Columbia–, Maceo encara s'entrena tocant a casa sobre cançons que van sonant en emissores que programen música dia i nit, mai prou fart de música. “El futur està obert”, diu aquest músic etern.