cultura

Gòtic en mans nazis

Localitzen en un museu de Ginebra dos fragments del retaule de Peralta de la Sal, propietat d'un exagent de la Gestapo que va viure molts anys a Barcelona

Dos historiadors han rescatat de l'oblit una joia de l'art català que es va disgregar i ningú coneixia

A l'església de Peralta de la Sal, a la Llitera (Osca), hi havia hagut un dels retaules gòtics més impressionants de la zona. Però el 1908, quatre segles i mig després d'haver estat creat, va ser desmuntat en 26 peces. El rector tenia pressa per vendre'l i la Junta de Museus de Barcelona –molt interessada a salvaguardar-lo– no va poder reunir els diners que un parell d'antiquaris, un de Madrid i l'altre de Barcelona, oferien: 15.000 pessetes. Sembla que se'l va acabar emportant el de Barcelona, que era d'origen francès i tenia bons contactes en el mercat internacional per anar col·locant les taules en múltiples mans.

Tot això va succeir fa un segle, però fins fa menys de dos anys ningú en sabia res. El retaule de Peralta era un desconegut total. No estava documentat enlloc. Només va aconseguir emergir de l'oblit gràcies a la persistència de dos historiadors de l'art, Francesc Ruiz i Albert Velasco, que van estirar el fil d'un croquis inèdit que van trobar a l'Arxiu de la Junta de Museus. Un dibuix precís que havia fet Josep Pijoan i que donava fe de la importància d'aquell enigmàtic retaule dedicat a la Mare de Déu i amb unes mides espectaculars: 6,5 metres d'alçària i 4 d'amplada. El mateix Pijoan, en l'informe que va escriure, es mostrava abassegat per la monumentalitat d'una obra ubicada en un poblet tan remot i petitó de la Franja.

Els dos investigadors van començar llavors a encaixar les peces d'un puzle. Van localitzar quatre de les 26 taules al Museu Nacional d'Art de Catalunya –dues, i sobretot la taula principal, que van ingressar el 1956 procedent de la col·lecció de Maties Muntadas, un industrial barceloní amb excel·lents relacions amb l'antiquari que va desmembrar el retaule, Celestí Dupont– i, ben lluny d'aquí, al Museu d'Art de Cleveland –dues més, que hi van arribar als anys trenta–. Arran de l'estudi minuciós d'aquestes obres, Velasco i Ruiz van esbrinar qui era l'autor del retaule de Peralta. Bé, de fet, els autors: el lleidatà Jaume Ferrer i l'aragonès Pere Garcia de Benavarri, grans mestres de la pintura catalanoaragonesa del segle XV. Una doble autoria insòlita en aquells temps, perquè no només es van repartir les taules, sinó que fins i tot en algunes s'hi detecten els pinzells dels dos artistes –de més qualitat el de Benavarri, tot sigui dit.

També van identificar vuit fragments en fotografies antigues que custodia l'Arxiu Mas de l'Institut Amatller d'Art Hispànic. En la seva recerca detectivesca, van trobar referències que situarien aquestes obres, només conegudes per imatges en blanc i negre, en col·leccions particulars de Verona –un parell– i de Barcelona –un parell més–, però mai les han arribat a veure.

En canvi, per pura casualitat i no gaire temps després, van descobrir que dos d'aquests trossos es conserven al Museu d'Art i d'Història de Ginebra, una informació que han donat a conèixer recentment els mitjans de comunicació suïssos. Una de les especialistes del museu, Brigitte Monti, es va posar en contacte amb Velasco per esbrinar alguna cosa d'unes taules que en el seu catàleg tan sols apareixien referenciades com a creacions de Pere Garcia de Benavarri. “Vaig quedar al·lucinat perquè eren, indiscutiblement, dues de les escenes que estàvem buscant”, explica Velasco, conservador del Museu de Lleida.

Molt més al·lucinant és la història del col·leccionista que, als anys seixanta, va dipositar les taules al museu suís: ni més ni menys que un exagent de la Gestapo, de nom Ludwig Losbichler, que va viure durant molts anys a Barcelona –una llarga època, a l'hotel Majestic–, i aquí va morir, el 1989, als 91 anys. Aquest personatge de trajectòria tan obscura, nascut a Àustria, maquillava els seus bruts negocis amb art espoliat fent-se passar per un llest marxant. Sembla que atresorava un fons de pintura que feia caure d'esquena amb firmes com Murillo, Zurbarán, Goya, Rembrandt i Rubens. Potser només era un fanfarró, perquè també deia que tenia la Mona Lisa autèntica. El més curiós és que va arribar a oferir la seva col·lecció a l'Ajuntament de Barcelona, el 1978, a canvi d'un vitalici de 500.000 pessetes mensuals.

Els responsables del museu de Ginebra busquen els seus hereus –de moment, sense èxit– per comunicar-los l'existència d'aquest estrany dipòsit i han obert una investigació preocupats pel seu possible origen il·legal. No se sap quan, ni a qui, Losbichler va adquirir les pintures gòtiques de Peralta, però sí que està documentat que les va prestar el 1952 per a una exposició d'art primitiu del Mediterrani a Bordeus, Gènova i Barcelona.

Al bell retaule de Peralta de la Sal el persegueixen els misteris. Però, a poc a poc, n'hi ha que es van desvelant. Velasco confia que, amb paciència i una mica de sort, aniran omplint els buits que encara falten per reconstruir tot el conjunt. Una joia del nostre gòtic que fins fa dos anys ningú sabia ni que existia. “Tard o d'hora sortiran la resta de taules”, sentencia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda