“Verdaguer era algú incòmode que es va enfrontar a la casta”

Encara hi ha tabús al seu voltant perquè va ser algú que es va enfrontar a la casta: a l'Església, i també a la societat de l'època que separava netament rics i pobres. Per això era algú incòmode que no entrava dins els cànons. Estava molt influït per la seva mare, que va determinar la seva vocació religiosa, i estava travessat per una contradicció interna entre la vocació religiosa i la literària. Buscava el sentit de la seva vida i fins que no va anar a Terra Santa no va decidir dedicar la seva vida a la caritat. No hem d'oblidar que tenia una vena mística molt important.

Tenia un punt de follia innegable. Era algú que es deixava influir, primer per la seva mare, després pel seu amic Jaume Collell i al final pel pare Piñol, qui el va introduir en el món dels exorcismes. Aquest punt va marcar la seva davallada. A l'època es practicaven molt a Barcelona i aquest pare Piñol, un expaulí, era algú que feia por. He vist retrats seus i era escardalenc i tenia una mirada de boig. Verdaguer estava molt ben situat com a capellà del marquès de Comillas, era algú amb poder, i el van voler atreure per interès. Verdaguer hi va caure de quatre potes perquè era una ànima càndida. Era una barreja d'innocència i orgull; em recorda els personatges de Càndid de Voltaire i L'idiota de Dostoievski.

Són textos increïbles i delirants. Verdaguer estava convençut que els àngels i les forces del més enllà li enviaven missatges a través de les persones que entraven en èxtasi. Va guiar la seva vida quotidiana per aquests missatges que estaven en clau i que havia de desxifrar. És una bogeria. Aquí és on tenien un paper important la senyora Desideria i la seva filla Amparo, que era mèdium. Ell s'hi sentia compromès per un jurament que havia fet al pare de la família en el llit de mort, i després ells se'n van aprofitar. Fins i tot va arribar a fer exorcismes al Palau Moja, residència dels Comillas, i això el va perdre.

Era un escàndol, perquè molts que anaven a demanar-li caritat l'enganyaven. Es van ajuntar tots aquests factors i la casta va aprofitar per atacar-lo i fer-lo fora com un drap brut. Sobretot el bisbe Morgades, que l'havia entronitzat a ell i la seva poesia, i després el van ofegar econòmicament. Això és vergonyós: hi havia solucions més humanes. Això és típic català, aquesta ironia, això que mig món se'n fot de l'altre mig, això de donar premis per després riure-se'n i fer escarni!

Tot és cert. La Francesca, influïda per Joan Güell (cosí de Verdaguer i que s'havia conxorxat contra seu), va exigir ser l'única hereva i es va enfrontar amb l'Amparo, la filla de la Desideria, en el llit de mort de Verdaguer. Finalment va guanyar l'Amparo i va obtenir així els beneficis dels drets d'autor, però el seu marit, el Guri, era una mala peça, i la seva biblioteca es va disgregar totalment. Tot plegat, mostra tota la conxorxa de misèria i ambició que hi havia al seu voltant.

No hi ha documentació sobre aquesta relació, però és clar que Gaudí coneixia i admirava Verdaguer i va posar el drac Landó a la finca dels Güell. Els diàlegs són ficticis, però versemblants. Els dos tenien la natura com a inspiració creativa, i els dos van morir amb l'hàbit franciscà. És molt probable que es coneguessin perquè els seus mecenes, els Comillas i els Güell, eren parents. També estaven connectats amb Joan Maragall, que, tot i ser posterior, mantenia punts en comú.

Fins que no vaig entrar en la vida de Verdaguer no vaig desmitificar la idea que els catalans han passat per mil peripècies però han aconseguit resistir, i la seva llengua s'ha salvat de miracle. No és cap miracle: la llengua catalana el 1830 estava absolutament desfeta. En quedava un reducte als àmbits rurals. Tots aquests intel·lectuals de la Renaixença s'escrivien en castellà i veien el català com una cosa folklòrica del passat. Verdaguer va recuperar llegendes i un lèxic que va dignificar. Gràcies a la seva feina va ser catapultat a la fama i l'Església hi va tenir un paper molt important perquè arribava a tot arreu, a cada poble, a cada ermita. Fins i tot el papa de Roma tenia L'Atlàntida! A més, el lema aleshores era “Déu i la llar”, som cristians perquè som catalans i viceversa, i això va contribuir a la dignificació del català.