Quirke entre sotanes

“Black és un artesà, John Banville prova de ser un artista”, va dir Banville l'estiu passat, quan va saber que li havien concedit el premi Príncep d'Astúries. No és ben bé cert. Però sí que, d'entrada, de Banville meravellen El mar (premi Man Booker del 2005) i L'infinit. En català tenim la sort de poder-los llegir gràcies a aquest tàndem format per Eduard Castanyo i Edicions Bromera. Va ser El mar el que va fer que alguns ens interesséssim per Benjamin Black, el pseudònim amb què Banville signa les seves novel·les policíaques. En català, també el tradueix Castanyo i el publica Bromera.

El secret de Christine Falls va ser el primer llibre que tenia com a protagonista el forense Quirke. En total, Black o Banville n'ha escrit vuit d'aquesta sèrie. Ordres sagrades és el sisè. Trobem Quirke a la Irlanda dels anys cinquanta, és per això que en aquesta novel·la no hi ha mòbils, que no gosa preguntar a Phoebe, la seva filla, si va al llit amb el seu xicot, i que tampoc ella o ell o l'inspector Hackett, el seu amic, gosen dir en veu alta que a Jimmy Minor li agradaven els homes. Fins al vespre que va ser assassinat, Minor treballava de periodista a Clarion. Era treballador i decidit, impetuós i ambiciós, tenia una relació afectuosa amb Phoebe. Però no hi ha revers sense anvers. Amb Patrick, el seu germà, les relacions, en canvi, o eren inexistents o eren fredes. Amb Sally, la seva germana bessona, tot al contrari. Fins i tot massa al contrari. Tot i que el tenia ben a prop, Phoebe ho descobrirà massa tard. No va saber donar-li prou importància.

També quan s'amaga darrere el pseudònim de Benjamin Black, Banville té cura de construir peça a peça la psicologia dels seus personatges. Els descriu detalladament, ens recorda fets que han viscut, pensaments que tenen o que han tingut, circumstàncies que coneixem gràcies a altres llibres de la sèrie. En el cas de Quirke, a més, sabem que té algunes al·lucinacions. I sabem per què. Però no gaire res més. Henry James va dir que els personatges no han d'emanar de la intriga perquè acaben sent de cartró pedra, és la intriga el que ha d'emanar de la potència dels personatges. Això és el que fa Black-Banville, unes novel·les policíaques als antípodes de moltes altres. Res a veure amb aquella caricatura que és Sherlock Holmes. Tots els personatges de Black-Banville tenen el seu costat de llum i el seu cantó d'ombra. Així, no és tan sols que la delicadesa de Phoebe, de Quirke o de Hackett contrasti amb la indiferència abrupta de Harry Clancy, director del diari on treballava Jimmy Minor, o amb la decisió interessada de Carlton Sumner, el propietari, d'informar de la mort de Jimmy: és també que vist des del costat d'Isabel Galloway, Quirke, el seu amant, pot ser encara més indiferent que l'inútil de Harry Clancy. I Sally Minor, molt més estimada que Jimmy. El lector endevina ben fàcilment que la incapacitat de ser afectuós de Quirke, que bona part dels seus dubtes arrenquen de la seva infantesa a Carricklea, acollit pels Germans Cristians. “Si hi havia un món que l'esperava a l'altra banda de la mort, tenia la poderosa sospita que seria una altra versió de Carricklea, però pitjor.”

Ordres sagrades té la coherència d'un trencaclosques, com en moltes altres novel·les policíaques les peces encaixen amb precisió, però en les novel·les de Black-Banville, les peces són més complexes perquè els personatges tenen passat i fons. Dubtes, contradiccions, pors i somnis. No són només uns actants.

Al capdavall, Black és només una visió més fugaç d'aquest excel·lent novel·lista que és Banville. I Banville difumina les fronteres de la novel·la de gènere amb la gran novel·la. No són els assassins el que li interessa, sinó els personatges. Va ser Joyce Carol Oates qui va dir que en el fons, avui, la novel·la policíaca és l'únic reducte de la novel·la tradicional. I jo diria que Banville també ho veu així. És casual, és clar, que a Ordres sagrades coneixerem un roder o un drapaire irlandès que es diu Packie Joyce. Això –i també la xafarderia de tot el que ha fet– a qui interessa?