Amb aquell tacte particular

A28 i mig, un experiment amb referències al cinema italià en blanc i negre, Segura i Derqui ja interpretaven la primera escena d'aquells dos personatges. Llavors, la situació era més còmica i es pervertia perquè l'home (amagat a casa el dia que fan una manifestació per celebrar la trobada de Hitler i Mussolini a Roma) era un artista (potser el Fellini de 8 i mig) que convidava la mare de família de sis fills a entrar dins d'un quadre, de participar d'una acció fantasiosa i onírica. Ara, aquella mateixa escena té tot un altre to. No és tan divertida i festiva. I té un perquè. Aquests personatges es mantenen en el rol de Sofia Loren i Marcello Mastroniani, en una peça que té un cert aire misteriós perquè és molt austera en rèpliques. Segura és una dona meravellosament equivocada. Derqui és una fràgil i tossuda víctima. Màrcia Cisteró és la portera, que no diu res però que ho sap tot i que tot allò que pensa es converteix en una nova depuració dels veïns antifeixistes de l'escala. La peça aconsegueix que l'atenció arribi a la del primer pla (amb una il·luminació molt acurada). Broggi, sense fer cap revolució escènica, trasllada la pel·lícula i la dota de tercera dimensió i de la respiració dels actors en directe. Manté aquell valoradíssim tacte particular.

El gran repte d'aquesta aventura era traslladar fidelment la pel·lícula a l'escena i que ningú preferís el film d'Ettore Scola. Olorar els grans de cafè, fer salivera per la truita que es fregeix a la paella i, sobretot, poder decidir on es posa la mirada (i no on la imposa la càmera) demostra que l'aventura se supera amb nota. El privilegi d'aquesta producció és poder veure com raona un protagonista o, al contrari de com l'escolta l'altre o puntualment, com reacciona la portera, sense que entri en l'escena en aquell moment. La intimitat és absoluta i el públic s'alia amb la voluntat passatgera d'aquests veïns que, de sobte, es coneixen i passen a ser el motiu de l'alegria d'aquella jornada que acabarà amb un crit desesperat per la finestra. L'expectativa era alta i l'equip de La Perla 29 la supera amb escreix. Amb la seva aparent naturalitat, fent que tot sembli fàcil i traslladant aire i ambient intens a demanda del ritme.

L'espai sonor és l'altre company imprescindible de la peça. A vegades, puja a primer pla (en el ball, en alguns canvis d'escena) però quasi sempre va treballant per donar el to, la situació. I l'espai, per últim. Habitualment, la Perla aprofita els elements arquitectònics de la Biblioteca. A 28 i mig, per exemple, l'ocell s'agafava des d'una finestra. Ara, en canvi, no s'ha mogut el pati de butaques (que es manté de Traduccions /Translations, Cels, i Timó d'Atenes).Les finestres no donen entre elles. És més. Deixen veure el mur. D'entrada, és un error. Fins que s'entén la voluntat: l'aparent llum del pati interior és molt més fosc per culpa d'un feixisme, aparentment, lluminós i patriòtic però, en realitat, que coarta llibertat i amaga l'evidència.