També és un món de dones

L'estrena de Soules, la producció pròpia del Black Music Festival 2015 dirigida per Nito Figueras, va ser tota una festa: una gran celebració de la veu, de la dona, del soul, de la música en general. Quatre excel·lents cantants catalanes i una gran banda de vuit músics, també del país, van interpretar a la sala gran de l'Auditori –plena d'un públic entusiasta, incloent-hi uns quants alumnes dels experimentats músics de The Black Music Band– vint-i-cinc cançons, algunes fusionades, en tres blocs temàtics, que van representar bé l'evolució de la música afroamericana en la segona meitat del segle XX, amb veu de dona.

Aretha Franklin, una de les obligades grans protagonistes de la nit, va obrir el concert amb el seu Rock Steady (1971), a través de la impetuosa veu de la gironina Sandra Fern, acompanyada pels cors de les altres tres Soules, en un plantejament que es va mantenir en la majoria de les cançons, amb una complicitat entre les quatre cantants que evitava qualsevol risc de competència entre dives. A continuació, Alba Pérez –gran descobriment fet per a aquest concert a través d'un concurs per internet– va cantar amb passió To love somebody, (1967) dels Bee Gees, versionada per dones irreductibles com ara Janis Joplin i Nina Simone.

Txell Sust, la més experimentada de totes quatre, va interpretar la positiva Sunny (1963), de Bobby Hebb, recordant prèviament que l'autor l'havia escrit com un antídot personal davant les morts violentes del president Kennedy i del seu germà gran. Marina BBface va invocar la seva estimada Motown a través de la dramàtica Every little bit hurts (1964).

“Tothom els ha versionat, també les grans dives del soul”, va dir Nito Figueras per introduir un medley de The Beatles, que va obrir l'Alba (Golden slumbers), va continuar la Txell (Day tripper) i que van acabar la Sandra (Drive my car) i la Marina (Lady Madonna). En una nit de dones va sonar It's a man's man's man's world (1966), de James Brown, a càrrec de Sandra Fern, i per recordar una de les últimes grans veus del soul, “que podria ser aquí, però per desgràcia ja no hi és”, Alba Pérez va recuperar Valerie, popularitzada per Amy Winehouse. Una de les poques cantants blanques de soul dels anys seixanta, Linda Lyndell, hi va ser també present a través de What a man (1968), cantada per Txell Sust.

Tot seguit va arribar un bloc més intimista, només amb el piano de Nito Figueras i les veus, per ordre d'aparició, de l'Alba (Since I lost my baby, 1965, de The Temptations), la Marina (When I need you, 1977, èxit de Leo Sayer), la Sandra (Nobody like you, 1962, d'Aretha) i la Txell, que va tancar el bloc amb Man in the mirror (1988), de Michael Jackson.

“És un dels meus temes favorits, perquè em recorda molt la persona que estimo”, va dir Pérez per introduir la vibrant At last (1961), d'Etta James. Tot seguit, les quatre van canviar de vestit per afrontar una trepidant recta final: Fern, amb Kissing my love (1972), de Bill Withers; BBface, amb Tell mama (1968), d'Etta James, i totes quatre, fent un últim gran homenatge a Aretha en un medley amb (You make me feel like) A natural woman (Txell), Respect (Alba), Chain of fools (Marina) i la reivindicativa Think (Sandra). A continuació, Sandra Fern va encapçalar el mur de so de River deep, mountain high (1966), d'Ike i Tina Turner, i, ja amb bona part del públic aixecat i premiant la banda amb una sorollosa ovació, el bis es va fer inevitable: una orgiàstica I feel for you (1979), de Prince, popularitzada per Chaka Khan, que va acabar amb les quatre cantants ballant entre elles i animant el públic a moure's també. Soules és un espectacle complet, molt dinàmic i gairebé pedagògic, que mereix un recorregut més llarg per altres escenaris després d'aquesta gran estrena.