Guerrilla Corner
mar jiménez
Escriptura contra dolor
Sempre una llibreta a la bossa per poder-hi anotar idees, pensaments, intuïcions. Una llibreta per calmar el dolor. Escriure per entendre, per assimilar la pèrdua, per agafar la distància imprescindible que et permeti assumir que aquella història s'ha acabat, per recordar-te les raons per què vas trencar la relació, per què et van deixar. Escriure per poder reviure com era aquella persona que va morir, quina era la teva relació amb ella, què us dèieu, què feia que l'estimessis com l'estimaves, com l'estimes. Perquè malgrat no tinguis fe, no creguis en els més enllà, el record d'aquella persona perdura en tot allò que escrius, tot allò que expliques fa que ella transcendeixi la mort i combati la seva absència. L'escriptura contra el dolor d'un trencament, l'escriptura per a ser capaç de dir adéu. Aquest és el nucli de També això passarà (Amsterfam i Anagrama), de Milena Busquets, i d'El final de la historia de Lydia Davis (Alpha Decay).
Són llibres de dues escriptores de generacions i tradicions culturals allunyades entre si que, amb estils gairebé contraposats, parteixen de la premissa escriptura contra dolor. Busquets ha escrit una novel·la per poder suportar el dolor de la mort de la seva mare, Esther Tusquets. A També això passarà. Blanca, la protagonista, alter ego de Busquets, intenta assimilar la petjada que la mare morta li ha deixat en la seva manera d'entendre el món i la vida, en els seus valors, en la seva capacitat d'estimar, i troba en el sexe l'única via per a escapar d'un present que la desconcerta. Un llibre agredolç que malgrat el desassossec i desorientació que inunda cada línia no pot amagar les ganes de viure de Blanca/Milena.
El dolor per la pèrdua de l'amor, per veure's forçada a dir adéu a l'amant més jove que no va saber estimar, fins i tot menysprear, això és el que ofega la protagonista de Davis. Un turment al qual la protagonista només pot fer front escrivint una novel·la sobre aquella relació, en què narra els malentesos que van abocar la història al fracàs i en què alhora reflexiona sobre el propi procés de l'escriptura i els mecanismes de la memòria personal. Un tresor.
Busquets escriu sense artificis, ha construït un llibre de lectura lleugera. No és literatura de primer nivell, però és una novel·la honesta i sincera que arrasa a les llibreries i de la qual se n'imprimiran moltes edicions. La novel·la de Davis és densa, necessita ser llegida amb mesura. És un exercici literari excel·lent, una petita obra mestra. Una novel·la curta per a una dona que ha excel·lit en els contes. La lectura d'El final de la historia colpeja, l'habilitat de Davis en la descripció de les emocions de la protagonista reobre les cicatrius que tots tenim de les nostres relacions fallides, fa reviure el dolor dels propis desamors. Hi ha qui dirà que són dues escriptores que no tenen res en comú, que el talent d'una i altra són desiguals, que han construït llibres dirigits a públics diferents. Acceptaré encantada les critiques per posar dins un mateix sac Busquets i Davis. Però estic convençuda que aquests són dos llibres que no només entenen l'escriptura com la millor manera de cicatritzar les ferides, sinó que comparteixen la voluntat de recuperar la passió per la vida quan tot sembla perdut. Per a Milena Busquets i Lydia Davis el dolor només passarà, només es podrà arribar al final de la història, quan puguem enfrontar-nos a l'amor perdut amb honestedat, de cara, sense mentides. Amb la cruesa i sinceritat de la literatura.