L'última jornada d'un poeta

Marginat de la indústria cinematogràfica nord-americana, Abel Ferrara ha trobat complicitats europees, sobretot franceses, per als seus últims projectes, entre els quals els seus dos més recents que, de manera diversa, es lliguen a l'escàndol: en un aborda el cas Strauss-Khan a Welcome to New York, amb un Gérard Depardieu a la seva salsa, i en l'altre reconstrueix l'últim dia de la vida de Pasolini amb un Willem Dafoe que s'assembla estranyament al cineasta i poeta (sobretot poeta, com va recordar Alberto Moravia en el funeral del seu amic) assassinat a la platja d'Òstia el 2 de novembre del 1975. La relació amb l'escàndol és, insisteixo, diversa, però, en tot cas, és possible que a Ferrara, tan excessiu, li agradi aquesta frase de Pasolini: “Escandalitzar és un dret. Ser escandalitzat, un plaer.” Això no vol dir que, amb el seu film sobre Pasolini, hagi exercit el dret d'escandalitzar i procuri el plaer de sentir-nos escandalitzats. I, en tot cas, està lluny d'aquella capacitat pasoliniana d'escandalitzar en el sentit que provocava (i continua provocant) una torbació, un malestar: mai no era complaent, sempre impertinent i incòmode. Ferrara sembla superat per la dimensió gegantina, tràgica, del personatge que aborda.

A Pasolini es fa present l'entrevista en què, unes hores abans de ser assassinat, el cineasta va dir al periodista Furio Colombo: “Tots estem en perill.” Pasolini, però, estava particularment en perill en una Itàlia amb una violència feixista costejada per rics industrials: a banda de l'executor (o dels executors) del crim, molts desitjaven la seva mort. Tanmateix, Pasolini també es referia al fet que el sistema fa que, acceptant-lo, tots siguem uns depredadors: som un perill que ens fa estar en perill. Ferrara, però, fa una atenció relativa al pensament polític pasolinià, tan vigent. Tampoc no sembla interessat en la idea de l'assassinat polític, tot i la reobertura del cas i que fa temps que Roberto Pelosi, l'únic condemnat, afirma que ell no va matar-lo i que en va assumir la culpa temorenc per les amenaces dels vertaders assassins.

El director d'El funeral sembla més aviat interessat en l'imaginari pasolinià i és així que la reconstrucció de l'última jornada no només adquireix a vegades el caràcter d'un relat oníric, sinó que dóna pas, amb Ninetto Davoli com a mestre de cerimònies, a la posada en escena d'un guió inacabat de Pasolini. Però aquí és lluny de la gràcia que, amb la seva fantasia eròtica barrejada amb l'imaginari popular, podia tenir el cineasta italià.