El superheroi d'Extremadura

Entre les rareses més casposes de la ciència-ficció espanyola hi ha dues pel·lícules de l'any 1970 que van colonitzar l'inconscient d'alguns espectadors que érem nens en aquells anys. La primera és El astronauta, de Javier Aguirre, amb Tony Leblanc intentant anar a la Lluna i acabant perdut al desert d'Almeria. La segona és Los tres supermen en la selva, de Bitto Albertini, en què tres superhomes de segona categoria intenten recuperar una mina d'urani perduda a la selva. Mentre la primera jugava a la paròdia casposa i s'aprofitava de l'impacte de l'arribada de l'home a la Lluna, la segona era una pel·lícula de sèrie B que s'agafava seriosament el tema dels superherois però ho feia amb efectes especials rudimentaris.

Capa caída, de Santiago Alvarado, podria considerar-se una peculiar barreja de les dues. Per una banda hi ha un humor paròdic que intenta connectar amb la vella tradició casposa per observar-la en una curiosa barreja d'ironia i tendresa, mentre per l'altra es proposa jugar als superherois amb tècniques de low cost. El protagonista és un superheroi espanyol anomenat Magno, nascut a Trujillo, que beu gel de rentar plats en gots de tub i que és acusat de pervertidor de menors per la relació que ha tingut amb el seu Robin adolescent. El personatge és el protagonista d'un documental sobre la seva vida, que es complicarà quan esclata la presència d'un malalt d'antologia anomenat Dr. Subterráneo, que crea una màquina infernal amb la qual acabarà destruint una part de la Sagrada Família de Barcelona. Realitzada com si fos una veritable sèrie Z visionària que vol reciclar operacions tipus Watchman i Big Man Japan, és innegable que tot i els seus deliris té tots els punts per convertir-se en una peça de culte per als amants del cinema més matusser i passat de voltes.