El Silenci més ben guardat

Som a Mèxic, no gaire lluny de la capital. Un control militar atura els conductors a la carretera entre Ameca Ameca i el Paso de (Hernán) Cortés, per on es diu que va creuar el conqueridor espanyol, d'infaust record a la contrada, quan va entrar a la vall de Tenochtitlán –l'actual Ciutat de Mèxic– ara fa gairebé cinc segles. Aquesta és avui l'entrada del parc nacional a què donen nom els majestuosos volcans –tots dos de més de 5.000 metres d'alçada– Iztaccíhuatl i Popocatépetl, aquest en constant activitat des de fa anys, fet que manté restringida la circulació a la zona. L'entorn és impressionant, però un cop passat el coll, i a uns 40 quilòmetres encara de Puebla, la carretera esdevé pista forestal, i més tard camí de carro en pèssimes condicions. L'indret és poc menys que feréstec, i de difícil accés... On volem anar a parar? Qui s'haurà volgut instal·lar en aquest racó de món, a un centenar de quilòmetres i ben bé tres hores del DF?

Ben aviat, apareguda del no-res, ens trobem davant la resposta, tan esplèndida com l'idíl·lic paratge. I a sobre, parla català! La inicial sensació d'incredulitat dóna pas de seguida a l'admiració. L'Ermita del Silenci, una preciosa església romànica envoltada d'un complex amb diverses capelles, senderons i escales de pedra, fonts, escultures, sales i habitacions del mateix estil arquitectònic –tan típic de l'Europa medieval com inèdit a la resta del món–, es fon en un paisatge d'alta muntanya amb pins, avets, torrents i un petit salt d'aigua. Fins i tot hi ha una petita cova destinada a la meditació... Som a uns 3.500 metres d'alçada, i amb tota probabilitat aquesta és la construcció d'estil romànic a més alçada del món. “I els xiprers que l'envolten també!”, amplia el seu progenitor. Es tracta ni més ni menys que d'un mallorquí, Jeroni Genovard i Ginard, un pare franciscà de 88 anys que ha consagrat els darrers 33 al seu gran llegat espiritual. Pensat com un indret d'absoluta calma i reflexió, el monjo no vol grans protagonismes i encara menys publicitat, per la qual cosa ha mantingut l'ermita, fins i tot per a la nombrosa comunitat catalana a Mèxic, com un dels secrets més ben guardats a l'esguard dels anomenats “volcans amants”, segons els bategen les antigues llegendes asteques. Tot i això, conscient de la feina feta i del llegat que vol deixar, no dubta a obrir de bat a bat les portes als visitants per explicar la seva gran obra de vida...

Nascut a Artà, Genovard va marxar de casa seva força jove, amb només 25 anys, per anar a fer les Amèriques. Va viure primer deu anys al Brasil, i després sis més al Perú, però ara en fa 47 va decidir instal·lar-se definitivament a Mèxic. Va ser allà on li va venir la dèria: volia deixar la seva empremta personal, bastint una església en un emplaçament emblemàtic, “un espai dins la naturalesa”, explica. I millor encara si podia ser al peu dels grans volcans. Va tombar la zona per totes bandes, i finalment “va ser un gallec”, recorda, qui el va dur a l'indret somiat. “Quan vaig ser aquí vaig veure clar que havia trobat el lloc”, sentencia, amb la mirada perduda en el vaporós cim del “Popo”. Perdut allà on Déu va perdre l'espardenya, i tenint en compte el fervor catòlic que professa gran part de la societat mexicana, no és d'estranyar que l'antic propietari decidís regalar-li una parcel.la d'uns 8.000 metres quadrats de terreny, només a canvi que hi bastís una església. “No entiendo nada de lo que quiere hacer, pero me gusta”, explica el religiós que li va dir...

Corria l'any 1982, i el mallorquí, de 56 anys llavors, ja havia posat la primera pedra del seu gran projecte. Però faltava el més important, la “inspiració” per pensar el què volia bastir exactament, i com ho havia de tirar endavant. “Vaig posar la llavor en un retir espiritual de vuit dies que vaig fer al monestir de Poblet”, recorda. “Em faltava un punt de referència per començar, i vaig veure clar que havia de ser un ‘ocote' (un arbre de grans dimensions típic de la zona), una gran roca o una deu d'aigua”, explica. El primer que va fer, doncs, va ser desviar un petit torrent que passava per damunt de l'indret per crear el salt d'aigua que avui presideix tot el recinte i li dóna una aura encara més especial. A partir d'aquí, la construcció de l'ermita ha estat una feina feixuga, gairebé artesanal. I el que encara és més sorprenent és que mai ha pagat ni un peso: “absolutament tots els materials són donats; no hi ha cap document escrit sobre res, i mai he tingut cap problema econòmic”, assenyala. “He tingut la sort de tenir molts amics, l'ermita és un veritable monument a l'amistat”, conclou. Pedra a pedra, i amb l'ajut només de dos paletes de pobles propers –“ho he fet gairebé sol, però la llibertat val molt”, reflexiona– el procés va començar per la Sala Francesco, una impressionant capella de volta catalana. A poc a poc va anar venint la resta: “sempre m'ha agradat molt tot el romànic, però la veritat és que ho anava fent tot sobre la marxa, en començar un edifici no tenia ni idea de com acabaria”. Va ser així com va arribar l'obra magna, l'església central dedicada a la Verge de les Neus, però amb una gens sospitosa semblança a la de Taüll, icona de totes les de la vall de Boí, declarades patrimoni de la humanitat... “Va ser molt emocionant, plorava i tot sovint quan veia créixer la torre”, explica Genovard. L'interior, amb una font, grans vitralls amb vistes al Popo i diverses inscripcions, també posa certament la pell de gallina.

El Pare Jeroni també és un gran amant de la ceràmica, que modela amb gust en forma sobretot d'imatges religioses, que es dedica a vendre i que l'han ajudat a finançar les seves activitats. D'aquí que tot el complex estigui amanit amb tot de petits detalls artístics, i també amb diversos textos de reflexió religiosa, en castellà, en llatí peró també en català, com el del poeta Joan Maragall que presideix l'entrada a la nau principal: “Ja ho sé que sou, senyor/ però on sou qui ho sap?/ Deixeu-me creure, doncs/ que sou aquí”. “Oi que és maco?”, inquireix. A la banda superior del complex, a més, s'hi ha habilitat el Jardín de la Esperanza, perquè els devots puguin dipositar-hi les cendres dels difunts estimats davant dels volcans sagrats.

Tot i que “els que em coneixen diuen que no”, el franciscà assegura que la seva ermita “ja està acabada”. Durant la setmana tanca i ell viu a Mèxic DF, on s'encarrega de la parròquia de los Santos Reyes, de què és rector, al barri del Peñón del Carmen, però tots els caps de setmana torna al seu racó, on té un petit habitatge, i celebra misses a la capella, que, sense bancs i només amb coixins, està influïda també pel budisme zen que crida a la meditació. Tot i que aclareix que no és “un alberg alpí”, a més, al complex s'hi ha habilitat una mena d'hostatgeria, amb més d'una vintena d'habitacions equipades amb lavabos, menjador i cuina, on les estades, prèviament acordades, no tenen un preu prefixat, tan sols la voluntat. Per això la dedicació bàsica de Genovard ara és l'organització de trobades i recers espirituals, en què joves caputxins o estudiants de col·legis catòlics del DF o de Puebla es reuneixen per meditar i orar. També algunes monges franciscanes s'hi han retirat. L'indret certament hi convida, ja que totes les cambres tenen una vista privilegiada sobre el Popo i la seva vall. I a més no hi ha electricitat, tot just gas per escalfar l'aigua, i la il·luminació nocturna es fa amb espelmes...

“La meva vida avui és oració, ermita i ceràmica”, afirma orgullós Genovard, que a aquestes alçades té clar que ja es quedarà a viure al seu petit paradís. Però ja ho sabeu: guardeu silenci i ajudeu-lo a mantenir la calma. No ho expliqueu a ningú.