En el bosc de Víctor Sunyol

No vaig poder veure el cele­brat mun­tatge (amb només algu­nes dis­sidències enmig d'un entu­si­asme prou gene­ral) que Lluís Pas­qual ha fet d'El rei Lear. Em vaig des­pis­tar i ja no hi havia entra­des. En fi, em con­sola que se n'hagi anun­ciat la repo­sició dins de la tem­po­rada vinent del Lliure. Però també puc dir que m'ha con­so­lat Bir­nam, un lli­bre amb què el poeta Víctor Sunyol pensa i ens fa pen­sar (cre­ient que, pot­ser, seria millor ima­gi­nar i fer ima­gi­nar) a propòsit de Shakes­pe­are, tenint pre­sent Shakes­pe­are, dia­lo­gant amb cites de Shakes­pe­are i cons­truint-se a través seu. El text pot ser un monòleg d'un vell actor que, havent fet un munt d'obres de Shakes­pe­are, és davant del mirall del came­rino just abans d'inter­pre­tar –o pot­ser no ho farà, posseït pel pànic escènic, cons­ci­ent que les parau­les han dei­xat de dir o, sim­ple­ment, perquè està can­sat– el rei Dun­can, el que sagna assas­si­nat per Mac­beth, l'usur­pa­dor que al final també morirà sag­nant al bosc de Bir­nam. És el monòleg d'un actor, que ima­gino com una màscara que, com tota màscara, amaga i revela l'autor: Sunyol és i no és l'actor, perquè en l'escrip­tura el jo per­se­vera diluint-se en l'altre. Ser o no ser.

El cas és que el lli­bre m'acom­pa­nya des que el vaig lle­gir fa unes set­ma­nes, que s'han con­ver­tit en mesos perquè el temps passa amb molta pressa. El temps passa? A Bir­nam lle­geixo una altra cosa: “Som nosal­tres els que pas­sem pel temps. El temps no passa: el temps és [...]. Només cal­dria no pas­sar-hi, que és fàcil. Però no n'hem après.” Hi vaig pen­sant. Com en tan­tes altres coses que apa­rei­xen en aquest lli­bre, que, de fet, aborda temes de pes: la iden­ti­tat, el llen­guatge, la memòria, la vida com a repre­sen­tació, l'estat del tea­tre i el lle­gat de Shakes­pe­are. A fora, duc el lli­bre posat. A casa, sem­pre el tinc a l'abast, a la taula on tre­ba­llo. I és així com no fa gaire vaig tor­nar a lle­gir que la gran equi­vo­cació del rei Lear és con­fiar en la paraula: “Hi ha la men­tida, la trampa de les ger­ma­nes, d'acord; però sobre­tot a l'arrel del drama hi ha l'engany de les parau­les, el pro­blema de con­fiar-hi, l'error de con­fiar-hi.” Tan­ma­teix, la para­doxa és que s'expressa la des­con­fiança en el llen­guatge a través de les parau­les. I que no podem dei­xar de dir o, com si encara volguéssim creure en les parau­les o ens creguéssim aquesta ficció, inten­tar dir de veri­tat. Retro­bar el sen­tit de les parau­les, la seva força, la seva capa­ci­tat de fer, de crear la vida. Ho vaig dir a Víctor Sunyol: tenim la temp­tació de ser com l'actriu que emmu­deix, que renun­cia a par­lar, de Per­sona, de Berg­man, però pot­ser voldríem ser com el boig d'Ordet (o, encara millor, la nena) i creure que, si dius “aixeca't”, Inger tor­narà a la vida.

Hi ha tants de pen­sa­ments (tan­tes parau­les) que m'emo­ci­o­nen de Bir­nam que només puc dir-ne, si és que ho faig, alguna cosa. Com m'agrada el comen­tari a aques­tes parau­les de Pròsper: “La meva art ha arri­bat al seu final i la força que en resta és natu­ral, però fràgil.” No és natu­ral, però fràgil. Shakes­pe­are aquí es va equi­vo­car: “La força que em resta és natu­ral i, per tant, fràgil. Això sí: som fràgils, fràgils per natu­ra­lesa, per defi­nició.” Fràgils com els som­nis. Fràgils com la repre­sen­tació que som. Fràgils com la memòria amb què ens inven­tem. Fràgils com el llen­guatge amb què ens cons­truïm.

Com m'agrada també la iro­nia amb què se'ns pre­gunta per què no ens cre­iem l'enter­ra­morts de Ham­let que diu que Yorick era un fill de puta i, en canvi, fem tant de cas al príncep que, amb el que recorda de quan era una cri­a­tura, cons­tru­eix la imatge d'un bufó mera­vellós i encan­ta­dor. Lle­geixo a Bir­nam: “Maleït Shakes­pe­are! Fill de puta, que bo que eres, mal­pa­rit. I tant!” I jo penso: “Sunyol, que bo que ets, mal­pa­rit.”