Dada, cent anys després

Què passava fins a l'arribada de la Primera Guerra Mundial? Que Europa i el món occidentalitzat vivia la voràgine de la falsedat més escandalosa possible. A aquests pobles dits civilitzats, amb una moral escrita als llibres i penjada als murs de les institucions, amb uns codis deontològics que vetllaven per la professionalitat dels executors reals de tots els beneficis materials i socials de les comunitats, amb unes icones mostrades a totes les universitats i predicades i colgades als museus i centres dits de culturals i d'esperit, aquelles mateixes comunitats tan parapetades darrere dels seus valors morals i culturals, que es volien com a exemples i fars de tota la humanitat, en realitat aquelles comunitats eren un catau, nius, de corrupció executiva mental i material i les seves institucions i representants conspicus practicaven i aplicaven les més despòtiques decisions a tots a qui poguessin dominar, aixafar i, si s'esqueia, aniquilar. Tant era així que aquells països, llorers de l'avançada capdavantera de la humanitat, en les seves malpensades i odis mutus per àmbit de poder o dominació, acabaren barallant-se entre si, matant-se. Una guerra ho justificà –legalment, això sí, sempre tot legal, establert i raonat en i pels mateixos codis que justificaven les raons–, guerra que esdevingué la vergonya de la cultura occidental. És aleshores que els artistes, que més o menys anaven fent la viu-viu sota tant d'esplendor i falsedat, decidiren trencar i declarar que la seva tasca havia d'esdevenir radicalment innovadora: el dada. Dada no és res, no hi ha valors ni codis, perquè d'aquí ha de sortir tot nou.