Un moment abans que el món esclati

Conec poca gent que hagi llegit sencera A la recerca del temps perdut, els set volums d'aquell gran escriptor asmàtic que va ser Marcel Proust. Molts s'hi han posat. En català, l'han traduït entre altres Jaume Bofill i Ferro, Anna Casassas, Jaume Vidal Alcover, Joan Casas i Valèria Gaillard. Fa uns anys, però, que cada cop som més els que pensem que la traducció que Josep Maria Pinto va publicant a l'editorial Viena serà definitiva. Fins ara teníem: els dos volums de Du coté de chez Swann (Combray i Un amor de Swan) i els dos d'A l'ombre des jeunes filles en fleur. La publicació del segon volum de Le côté de Guermantes, els més voluminosos de tots, més de set-centes pàgines, ens permeten llegir amb prou garanties en català els dies en què “el jove narrador deixa enrere els dubtes i els tempteigs de l'adolescència i torna a París”. Llegint aquests volums entrem al “món dels salons parisencs de finals del XIX”, també –en el primer– al món militar on es movia Saint-Loup, un dels pocs ambients, per cert, que Proust va conèixer de primera mà gràcies als mesos que va ingressar voluntari al Setè Regiment d'Infanteria d'Orleans, el poc temps en què “es pogué fer la il·lusió de ser un jove normal, com si la malaltia que l'esclavitzava i l'allunyava dels parcs, de les zones de vegetació exuberant i dels climes humits fos només un malson del passat”, tal com va escriure Josep Albanell, en el volum sobre Proust de la col·lecció Els dies i els homes, que va editar Miquel Arimany a començaments dels anys setanta, quan estàvem a anys llum d'aquestes traduccions amb què ens obsequia Josep Maria Pinto.

Mentre va poder, Proust va freqüentar els salons que hi trobem; més tard, va haver de demanar als seus amics que li'n parlessin. Amagat com s'amagava sovint en l'observació, en la quietud, en el detall i en la reflexió sobre la psicologia dels personatges, no és estrany tampoc que Proust comenci la primera part d'El cantó de Guermantes explicant-nos com Françoise, aquella vella minyona que ve de Combray com ell, se sent esllanguida i un xic exiliada en el París on viuen. I com troba d'insípida “la piuladissa matinal dels ocells”. Justament és de Françoise de qui Proust aprèn que les persones són ombres on no podem penetrar mai. D'aquí, doncs, l'equívoc del jove enamorat com és el narrador sobre el que sent per la duquessa de Guermantes, un equívoc que anirà descobrint i assumint lentament, sense el qual, però, no hauria fet bona part del que llegim a El cantó de Guermantes. O potser no. Potser tot hagi estat també com una representació perquè, encara que en una de les moltes anècdotes que s'expliquen de l'única trobada entre Joyce i Proust, es diu que Joyce va indicar que a Proust li interessaven les duquesses i a ell les donzelles, el cert és que l'un i l'altre maldaven només per fixar admirablement tot allò que el temps destrueix.

Acabo amb un fragment del principi d'El cantó de Guermantes. Ja saben que a Proust se l'ha de llegir i no d'explicar. És cadascun de nosaltres, doncs, que ha d'entrar-hi. El fragment que els escric és una part de l'episodi en què el narrador ha anat a l'òpera a veure per segon cop actuar la Berma, ara en el paper de Fedra. Ja no li provoca l'agitació de la primera vegada, res a veure en tot cas amb el que sentirà, un moment després, quan la duquessa de Guermantes, “de deessa esdevinguda dona i semblant-me mil vegades més bella”, alça cap a ell la mà enguantada de blanc per saludar-lo. Un moment abans, el narrador ha deixat de banda la Berma i ha mirat les llotges veïnes on hi ha la princesa i la duquessa de Guermantes. De la mateixa manera que cap altra actriu no pot representar Fedra com fa la Berma, ni la baronessa de Morienval, ni la senyora de Cambremer no poden competir respectivament amb cadascuna de les dues Guermantes. Sobretot la Cambremer, que ni en broma pot emular la duquessa. “Potser el lloc d'aquesta no era en una sala on les llotges [...] componien, solament amb les dones més brillants de l'any, un panorama efímer que les morts, els escàndols, les malalties, les baralles ben aviat modificarien, però que en aquell moment estava immobilitzada per l'atenció, la calor, el vertigen, la pols, l'elegància i l'avorriment, en aquella espècie d'instant etern i tràgic d'inconscient espera i de tranquil ensopiment que, retrospectivament, sembla haver precedit l'explosió d'una bomba o la primera flama d'un incendi”.

Sí, Proust prova de suspendre el temps. I potser fins i tot l'atura.